dissabte, 13 de gener de 2018

I que ens queda?

I que ens queda?. El pitjor de que un somni s’esvaeixi és que aquell somni saps que no serà realitat. El millor...és que ets clarament conscient que precises d’agafar-te a un altre cosa. Com el nàufrag que perd el salvavides i s’agafa a un tronc.

Tot el que s’ha viscut després del 1 d’octubre, fa palpable quelcom que preveiem amb casos com els refugiats, els que creuen el mar cercant quelcom a costa de deixar-se la vida, però tanmateix creiem que trobaríem esperança en algun tipus de justícia que faria prevaler, les cultures en risc de ser aculturades, dels que lluiten amb la paraula i no la força, dels que amb la pau, l’amor, la veritat lluiten per aconseguir la llibertat, el reconeixement... però ni la justícia, ni Europa, ni el mon, et donen recolzament i deixen que es privi de la llibertat aquells que se’ls condemna tant sols per que son escoltats, per que son gent de paraula, per que substitueixen la mentida i la força per la justícia humana, pels valors, pels somnis, pels veritables ideals, però allí segueixen tancats.

I t’adones que tot és mentida. Ni la força de la mobilització, ni la força de la democràcia, ni la força de la justícia els pot fet sortir del seu captiveri. Només els queda els somnis i no volen despertar per que no tenen altre sortida. Només els queda demanar que no ens rendim, per que si ho fem se’ls acaba l’esperança...però en el fons t’adones que l’única esperança que els queda és claudicar, agenollar-se, demanar perdó. Cal poder com anys enllà, seguir en peu i deixar de viure?. Poses en dubte tot... els dies passen i tots us tenen presents, però en el fons qui queda atrapat entre barrots son ells. Nosaltres som lliures. Una llibertat fictícia, però gaudim del seu somriure, dels amics, de l’aire, del sol, del mar....

Seguirem essent lluitadors de la nostre pàtria, de la nostre cultura, del nostre origen, però amb la tristor que ara més que mai som conscients d’on pertanyem, d’on hem de seguir essent fills... una pàtria que no ens deixarà mai ser el que somiem ser. Després de la dictadura, pensàvem que la democràcia donava marge a la llibertat dels pobles... però després del 1 d’octubre ens hem adonat que som tant esclaus com abans de la constitució del 74.

El poder econòmic uneix els pobles a traves dels qui manen i ells manen per que hi ha tants, els altres, que els voten per que prefereixen al que tenim, al risc de perdre-ho tot.

Ells ens donen les restes a canvi de seguir aixopluc. Nosaltres seguirem el nostre camí ara que som conscients que tant sols ens queda ser fills del mon i d’una suposada llibertat que només es troba en el nostre entorn més proper. No controlem el present, no controlem el futur, tant sols allò que compartim, tant sols allò proper que estimem...però malauradament sempre amb la condició de seguir les regles i no sortir del camí marcat. Som esclaus d’allò que tenim que no és altre que allò material...els valors, ja hem vist que deixen de ser-ho, quan no hi ha res que et protegeixi davant d’aquell que és veu amb l’autoritat que sigui, per tancar-los entre reixes.

De cara enllà tots som valents, de cara endins tots sabem el que no volem perdre. La por s’ha imposat, la por ha vençut....per que en el fons malauradament encara tenim molt a perdre. Només pot lluitar fins la mort si cal, aquell que tot ho ha perdut. A ells entre reixes només els queda l’esperança de tornar, la dignitat de seguir lluitant per allò que els ha privat de llibertat. Jo els demano perdó, per ser on son per intentar fer-me lliure. Jo els demano perdó per ser allí tancats i jo aquí casa lliure. No els puc agrair quelcom, que jo no estic disposat a perdre. Així de trist sóc com a esser humà, així de trist és quan un es desperta i s’adona que tant sols era un somni. Només queda l’esperança d’un fill, d’un projecte, d’un altre somni que si pugui ser realitat, tant sols queda allò que ningú, suposadament et pot robar... fins que arribes a la conclusió que tot pot ser robat i tot pot acabar en un instant. 

Fins i tot la vida no et pertany si et surts del camí que el sistema et vol imposar. Generar el teu microsistema  és l’única esperança de viure en relativa tranquil·litat, sense pensar... tant trist es sentir-te vençut, com mancat pel que seguir lluitant i ens generem necessitats per no evidenciar una societat que es sustenta en allò irreal, superficial, fet a mida amb tota la seva perfecció física i en línia al que el sistema et vol imposar.

Després del 1 d’octubre, ja tinc clar el significat de la llibertat.

dimecres, 6 de desembre de 2017

La meva felicitació de Nadal




Aquesta es la tercera versió d’una felicitació de nadal que m’ha costat més que mai decidir com transmetre o prioritzar tot un seguit de sentiments que per diferents circumstancies son a la meva vida, bé a les nostres vides.... avui després de somiar un cop més amb la iaia, ho he tingut clar. Us vull parlar de valors.

La meva iaia es va morir el Gener passat. Tinc varis amics/coneguts que estan lluitant contra el càncer. El passat 1 d’Octubre malgrat totes les adversitats 2 milions i mig de persones varen anar a votar i avui encara  Junqueres, Forn, Cuixart i Sànchez, segueixen sense llibertat.

Us vull parlar d’ella qui va lluitar tota la vida. Per fer grans els fills i els nets, per cuidar el marit fins la mort, per tirar endavant per sobre de totes les adversitats vitals, fins i tot per demanar morir davant el patiment físic de les darreres hores. La seva vida ha estat tot lluita i entrega cap als altres.

Us vull parlar d’ells. Qui davant el diagnòstic d’una malaltia greu, segueixen en peu. Aquesta malaltia precisa constància, valentia, esperança. I aquí son ells. Segur que no ha està essent fàcil, però segueixen endavant, una pas darrera l’altre, una noticia darrera un altre, de bones i no tant bones, però segueixen mirant endavant. 

Us vull parlar d’ells. Que el passat 1 d’Octubre varen anar a votar i varen defensar uns vots que simbolitzaven el dret de decidir lliurament, que simbolitzaven la lluita contra la repressió, contra aquells que els volien privar del dret a la llibertat d’expressió, contra l’aculturament i contra quelcom que ja pensaven que no tornaria i avui més que mai veuen que és present a un país on sembla que visquem democràticament però que som immersos emmascaradament en un veritable totalitarisme. Ells que davant de les amenaces d’una porra, els cops i les vexacions e humiliacions varen plantar cara i varen defensar allò que era just: el dret a decidir ser i decidir-ho lliurament (justícia).

Us vull parlar d’ells i elles, que segueixen a l’exili o la presó per du a terme allò que vàrem prometre (compromís), per defensar allò que creuen que és just i millor per la seva família i els que els envolten (ideals), per son perseverants i compromesos fins les darreres conseqüències com pot ser la privació de la llibertat. Us vull parlar d’ells que varen ser tenaços per superar tot i més i varen treure les urnes, per que varen desenvolupar contra tota la força d’un estat irrespectuós, prepotent i cínic. Que varen defensar amb la paraula, el compromís, l’estratègia i sobretot la convicció (exemple), us vull parlar d’ells que avui amb un somriure, continuen inundant els nostres dies d’esperança, lluita i desig de llibertat.

A tots ells i elles des de la seva pròpia historia, des de la seva pròpia lluita, des del seu propi exemple, el meu més sincer agraïment per seguir fent-me créixer i el meu més gran desig de seguir compartint el vostre somriure, exemple de lluita i sobretot companyia pels anys dels anys.

Bones festes de Nadal a tothom!

p.d: Un petó iaia...i un li dones un altre a l’avi (digues-li que també l’enyoro molt)

dimecres, 18 de gener de 2017

Prou, prou, vull morir, vull morir!


Vaig arribar a les 18h aproximadament.

-mama, mama el Xavier està aquí.

Amb esforç i aprofitant les darreres forces ens/em diu:

-          Xavier, Xavier... us estimo a tots, perdoneu-me tots, us estimo a tots, adéu, adéu... i ens agafa fort les mans.

Literalment una acomiadament exemplar, sencera, conscient, valenta... tot hagués estat perfecte, una mort encarant-la amb dignitat, amb valor, amb ple sentiment de que arribat l’hora, sense dubtes ni per ella, ni pels que allí estàvem, sense embuts, sense sedants.

A partir d’allí quan tots pensàvem que el darrer alè, vàrem entrar en el pitjor dels records que tindrem dels seus darrers instants.

El protocol mèdic que en aquestes circumstancies marca la quantitat i la temporalitat de l’increment de dosis d’unes substàncies, les que siguin, que han de garantir el no patiment físic (dolor) i psicològic a través del recurs de dormir i somiar dolçament va fer que la iaia és despertes varies vegades cridant PROU, PROU, PROU, VULL MORIR, VULL MORIR!

I jo essent conscient plenament del marc legal i de la impossibilitat dels professionals per fer res que surti de la legalitat, em pregunto... com pot ser que la nostra societat no contempli, sense posar en compromís a ningú, evitar que la darrera voluntat no sigui una realitat.

Aquella dona que tant a lluitat per tots els estimats, que sempre ha tingut cura de fills, nets, marit, aquella dona que ha vist com ha perdut la dignitat de mica en mica veient com la crua realitat de la naturalesa la impedia de mica en mica i de plena independència fins fa un mes acaba a plena dependència, aquella dona que va néixer en pre guerra, va viure la guerra, va quedar-se de molt petita sense pares i el que tot això va representar convalescent d’una caiguda mal curada per culpa de la situació, operada 16 vegades en el transcurs de la seva vida, dos càncers.... aquella dona que en diverses ocasions ens havia manifestat la seva por per com afrontar els darrers minuts, quan valentament l’afronta, s’adona que tot no acaba amb un instant i els minuts passen i l’agonia de la pròpia mort es barreja amb l’agonia del dolor de les ferides de la darrera putada de la vida i ens demana l’única cosa més vital que pot demanar una esser humà que és morir... i el sistema no ho permet, els protocols no ho permeten, la llei no ho permet. Per deu a quina merda de societat vivim. Si, parlo des del dolor, si les coses no son tant fàcils, si no ho veig en perspectiva amplia, si, si, si... però la iaia només va demanar deixar de patir i ni això li hem pogut donar, una mort digna.

Com a mínim fins a tres doctors/doctores els vàrem dir.... entenem que no la podeu matar, però sobretot que no pateixi. I tant, ells contesten, per sobre de tot hem de garantir que no pateixi i la seva qualitat de vida fins al final. Fills de puta mentiders! Com a professionals que no volen perdre el seu lloc de treball per que una decisió “il·legal” i que els pot posar en una situació complica us intentar entendre... però com a persones com podeu treure per la boca coses que no podeu cumplir!. Estic començant a pensar que com a mínim us desitjo el mateix... i sinó haver triat la professió de veterinari, que allí si que pots donar una mort digna als essers vius que hi van. La doctora que va realitzar l’informe de defunció, encara va tindre els collons de dir... per favor, si ens haguessin dit que patia ho haguéssim solucionat.

Ens queden els records, els somriures, els acaronaments, la seva estima però també ens queda les seves darreres hores malparides de sofriment i dolor.

Va afrontar la mort amb dignitat, però tots, la societat, culpables del sistema de merda faltat d’una autentica comissió d’ètica no vàrem donar-li la seva darrera voluntat.

Per sort, estem preparats per l’oblit de tot allò que ens erosiona però sempre guardaré en el record a més a més dels bons moments, per sort, d’aquells xiscles de súplica VULL MORIR, VULL MORIR, PROU, PROU!

Ens podem ben felicitar de la societat moderna que tenim....

T’estimo iaia...ara si, descansa en pau.

dimecres, 21 de desembre de 2016

Bones festes a tothom (la meva felicitació)

Sentir-se orgullós, dedicar-hi tots els esforços que tinguis a mà, adonar-te que el temps ha passat volant, fer el que calgui sense sentir-te obligat i fer-ho tant sols per que ho creus… tenim un fill i fem l’esforç necessari per donar-li el millor del millor.
 
Amb les persones estimades i que volem compartir part o tota la nostra vida ens discutim i cerquem un punt de retrobament per que creiem que paga la pena seguir el camí junts i vèncer plegats tot el que ens dificulti avançar per ell.
 
Un amic, un familiar, una persona estimada ens demana que l’ajudem i no tenim inconvenients sigui l’hora que sigui i sempre que estigui a les nostres mans, encara que això requereixi fer quelcom que no faríem en qualsevol altre circumstància.
 
Aquest any a l’empresa que pertany des de fa més de 30 anys, hem iniciat una projecte anomenat “sentit de pertinença”. És un projecte que a llarg termini pretén amb accions de tota mena reforçar aquest sentiment, aquesta percepció, aquesta manera d’entendre la vida… jo no ho puc entendre d’altre manera. Sempre en tot allò que estic o he estat involucrat, ha estat quelcom que he sentit per que sinó, res tindria sentit (esforç, il·lusió, compromís…). Entenc que tothom no ho pot integrar de la mateixa manera, entenc fins i tot que hi hagi qui es mou en l’àmbit que sigui només per un interès purament d’intercanvi, ho entenc tot, però jo si no és sota aquest valor no puc encarar el dia a dia, ni em puc comprometre i ni tant sols puc projectar més enllà del temps que tardi en finalitzar aquesta felicitació, és un valor…
 
El sentit de pertinença en el fons el tenim tots en la nostre part més primitiva, per que així d’una forma evolutiva i quasi per instint de supervivència ho portem integrat des de l’origen de les tribus, els clans, les manades… sentir-nos que formem part d’alguna cosa, dona sentit a la nostre existència, segur, encara que et sembli que no és el teu cas, pensa, fes l’esforç i sempre trobaràs la necessitat de sentir-te part d’alguna cosa, per petita que sigui, per indiferent que et sembli, per impossible que pensis que això també forma part de tu i sinó pensa en la vida.
 
Trobar sentit allò que fem. Tot es torna més planer si trobem quelcom que ens motiva a compartir-ho amb l’ampli sentit de la paraula (si no saps quin és aquest ampli sentit de la paraula, et recomano tornis a llegir l’escrit), encara que el projecte sigui tant senzill com compartir un somriure.
 
Bones festes a tothom!

 

dimecres, 10 de febrer de 2016

Saluda als avis Roc

Catorze anys fa que vaig arribar amb el Roc a casa... tenia tres mesos.

Son molts anys, els quals vas acumulant records, anècdotes i experiències que al cap del temps quan prens una decisió com la que hem pres afloren i fa més trist el comiat.

Després de catorze anys les cames li fallen... cada cop que s'ha de aixecar és un suplici i ja ensopega amb qualsevol petit desnivell. Per molt que intentis que s'aixequi sol no pot i l'has d'empenya i tot i així has de intentar-ho tres o quatre vegades més fins que treu forces de on quasi no n'hi ha.

Moltes nits, que tot i alguna d'elles maleint-lo, hem acabat compartint les últimes estones del dia, repassant el dia junts mentre volta per aquí i per allà, sempre junts, sols, sota les estels i la lluna.

De vegades pujo a l'ascensor aquests dies i el miro i li dic en silenci, que cal fer-ho, que és el millor que li podem donar per acabar els seus dies i tot i així veig la seva mirada trista i ho associo més a les circumstancies que no a la mirada candida d'aquesta raça. Encara algun dia mou la cua... però tant sols queda aquests petits moviments d'aquell gos alegre, vigorós i entranyable que tantes hores i passejades havia compartit amb el Gregorio.

Demà aquestes hores, ja haurem anat al veterinari i la Marta l'adormirà per sempre. Nosaltres serem allí i l'acompanyarem per darrera vegada, la darrera passejada fins al costat dels avis.


dimarts, 29 de desembre de 2015

El club que volem. Altrenativa al CN Terrassa!


Avui he estat a presentació del projecta que la formació sota el lema “el club que volem” ha presentat en el saló social, que s’ha quedat petit, a les instal·lacions del CN Terrassa.

Que la situació econòmica, social i laboral dels treballadors del club era precària era més que notori i només calia aixecar alguna catifa, per trobar un munt d’arguments que desitjaven que hi hagués un canvi, però clar si no coneixes qui o què ha de ser el canvi més val quedar-se com està i que algun Sant protector ens ajudi...

S’ha n’ha sentit de tots colors vers aquesta nova alternativa i per això avui, vagi per endavant amb les expectatives justetes i més per compromís que altre cosa, ens hem dirigit al saló social a veure la presentació del nou projecte.

Molt bona oratòria del candidat a la presidència Jordi Martin. Clar, concís i entenedor. El candidat Jordi Martin ha explicat la situació, en grans trets, econòmica, laboral i tècnicament mal gestionada en certs camps, com és l’energètic, que pateix el club actualment i com els darrers cinc anys el club anat acumulant fins a més d’un milió d’euros en pèrdues.

Un projecte basat en cinc eixos de millora, amb propostes de sentit comú com son augmentar i millorar els recursos propis per evitar subcontractacions, millorar els llocs de treball i el creixement personal de les persones que composen l’equip humà en nomina del CN Terrassa amb la finalitat no tant sols de millorar l’ambient de treball si no aprofitar al màxim els propis recursos, minvant, supervisant i controlant les despeses amb compres o subcontractacions pel manteniment de les instal·lacions (40.000m2). Posar un èmfasi especial en una de les despeses més importants com son la racionalització dels recursos energètics, és a dir per primera vegada he sentit parlar de formació, projecció, auditories energètiques, autogestió, eficiència, rendiment… si a sobre fas un cop d’ull a la pàgina web de la candidatura sembla que experiència i formació no en falta, per tant sembla que els ingredients i els propòsits siguin esperançadors. Esperem doncs que l’arròs estigui a l’alçada de les expectatives... millorar el passat no sembla gaire difícil, millorar el present ho serà més no pel qui conduïa si no pel que tenim per viatjar. És el que hi ha i diners per un cotxe nou no n’hi ha per tant esforç, treball i bona gestió. Sembla que els 17.000 socis fan que la gestió del club sigui possible i viable, només hi falta que algú hi posi seny, coneixement, projecta i menys floritures ràncies.
 
Tenim una oportunitat… paga la pena apostar-hi i veure si allò que avui ens enlluernat amb paraules es pot portar a la pràctica en fets. No serà fàcil, amb uns instal·lacions elèctricament precàries, uns números (econòmics) i gestió que fa plorar i un ambient laboral molt negatiu que fins si tot s’ensuma quan entres per la porta. Si la candidatura de “el club que volem” guanya, te un projecta tant engrescador com laboriós a portar a terme, falta de ganes no sembla que els falti.

Aquest club li calia un canvi i una nova imatge, no tant sols de portes en fora sino sobretot més endins a les pròpies cambres, no tant sols de petits canvis sino a nivell de decisions i canvis de rumb és a dir a nivell de gestió directiva. Calia una alternativa ferma, responsable, una junta alternativa que fins les hores, en eleccions a la presidència, no ha tingut mai aquest club, almenys des de que tinc ús de raó i que es mereix un club com aquest, quasi centenari.

Tota la sort del mon i dono per endavant el meu vot pel canvi per ben esmerçat.

dimecres, 16 de desembre de 2015

Felicitació de Nadal


A casa, les festes de nadal sempre havien estat quelcom molt senzill.

Tanmateix les recordo amb nostàlgia, per que a la nostra manera, nosaltres també ho celebràvem i les fèiem especials sense que la quantitat i les desmesures fossin  el mes important.

El dinar de Nadal era quelcom semblant al de un altre diumenge normal però a l’hora ja especial: un tortell de nata i crema de la pastisseria Sant Pere, una ampolla de cava i segons les circumstancies el que l’avi el feia més feliç, estar “la família” junts… be, i alguna rajola de torró.

Nosaltres, mai ens havíem quedat sense reis. Recordo, fet per l’avi, un campament típic dels que sortien a les pel·lícules del wester o una cuina de fusta per la Gemma. L’avi, fuster de professió, es quedava més estona al taller, per fer-nos els nostres reis d’amagat i que fos una sorpresa.

Quan ens vàrem fer “grans”, la iaia el mateix dia de reis anava a Ca la Neus, la merceria del barri ubicada a un “quarto de reixa” que obria tots els dies fins i tot els festius i ens comprava quelcom… però nosaltres sempre havíem tingut els nostres reis i mantenint la “sorpresa” de cada any, tot i el “aquest any si que no hi ha res...”, encara ens feia més il·lusió, per que de primeres aquell any si que no esperàvem res i per que en realitat, no ens feia falta, teníem de tot!

Que feia doncs que fossin tant especials les festes de nadal?. Res i tot. Per nosaltres aquella ampolla de colònia comprada el mateix dia, era el símbol i record del que els avis ens donaven a cada instant. Estima i dedicació.

Cada nit la iaia, abans d’anar a dormir, entrava al quarto per veure si estàvem tapats, ens donava un petó i ens desitjava bona nit, encara que ja estiguéssim dormits. Vàrem tenir el nostre petó totes les nits fins la nit abans del nostre casori...

Cercar la il·lusió, la sorpresa, l’estima per qualsevol detall més enllà del que purament és material, costa i més ara bombardejats per tots els mitjans per consumir el que sigui, però paga la pena. Per nosaltres aquells reis eren molt més especials que qualsevol altre regal de l’època, que segur veiem per televisió però que ni recordem per que no era quelcom prioritari.

La quantitat desmesurada de regals que donem avui en dia fan el mateix afecta que el que ens feia a nosaltres aquells regals de la TV… indiferència, amb una gran diferencia, que els valors que transmetem no tenen res a veure amb els que vàrem adquirir dels avis. Els nostres fills avui en dia comencen a obrir regals i més regals i al final, cap sobresurt, ni deixa res emotivament imprès i si deixa quelcom, no és en el fons el que ens agradaria. Pensem…

Sembla evident, que llençar el missatge que molts regals no fan la felicitat i que dinars i sopars desmesurats acabin a la brossa és un pecat… però aquest any tornarem a caure en l’error.

És complicat dir a la família que no regalin res al fill, però almenys els pares no podem tirar de la regla “a veure qui la te més llarga”. Si sabem que rebrà tants regals, cal que li fem molts més regals o que el nostre sigui el més car de tots?. Poder no cal…

Gaudir de les llums i passejar pel carrer, estar junts el màxim de temps possible, cercar detalls que no tenen per que ser la darrera joguina o estri de moda, gaudir d’una barra de torró, de les campanades, del pessebre de l’ajuntament i dels de nombroses associacions de pessebristes, dels pastorets, de menjar el raïm junts si cal abans de que siguin les dotze picant a una ampolla les campanades, però junts... hi ha tantes possibilitats per gaudir d’aquestes festes sense tenir que fer-ho tot desmesuradament desequilibrat. Sembla que tot el que digui sigui ranci... doncs mireu, tot el que faig menció hi haurà moltes famílies que ni això tindran, per que en prou feines tindran clar que soparan. Però fins i tot, aquestes possibles mancances que aquestes famílies patiran quedarà més que compensat amb aquell petó que donin al seu infant quan marxi a dormir i que serà el regal més gran que li podrien donar i que segur amb els anys no oblidarà.

No ser encara, com controlar aquesta desmesura amb l’Otger i això que no te ús de raó, però el que més m’agradaria quan sigui gran i ja no hi siguem, és que recordi, per sobre de tot en aquestes festes, el petó de cada una de les nits que passem junts.

 

Que tingueu unes bones festes de nadal.