Portem centenars d’anys formant part d’un estat, l’espanyol, que no ens
vol, be no ens vol que som si no que ens volen com ells volen que
siguem.
Diuen que som un estat pluricultural però mentre tan ens
van imposant el seu idioma a les nostres escoles, mentre no ens
permeten al congres dels diputats espanyol “pluricultural” que els seus
membres en representació de les diferents cultures que conformen aquest
estat s’expressin amb el idioma del territori sigui el català, l’euskera
el gallec… l’estat espanyol “pluricultural” que no deixa que els seus
polítics “pluriculturals” s’expressin al parlament europeu amb la
riquesa que forma i representa aquest estat és a dir els idiomes que el
composen, no en altres idiomes no, només en castellà.
I els catalans que així de “bona gent som” ens conformem per que som
educats i parlem només en l’espanyol “home clar es que el sabem, ho puc
fer per que el se”, mira que xulo que soc i de mentre el nostre idioma
es deteriora i a les grans ciutats perd de mica en mica el seu ús, per
com som tan llestos i dominem tants idiomes que tant ens fot i a
l’Espanya “pluricultural” ja li està be aquesta manera respectuosa de
fer vers el seu idioma, som tan respectuosos que fins i tot els partits
d’aquí farts i amb la boca ben plena diuen una cosa estranya de
federalisme mentre els seus principals dirigents “catalans” es moren de
ganes d’anar a encapçalar el seu homònim espanyol… ai no que no son el
mateix, doncs “la nena” sembla que no ho tingui tan clar això que no som
el mateix.
En fi i la cosa ens va cada cop pitjor, entre que hem de treure
Espanya de la misèria, ens apugen els impostos de tal manera que surt
més a compta ser català amb empresa a fora del nostre territori que
català empresari a Catalunya per que clar aquí paguem més impostos que
en lloc, per que aquí els treballadors se’ls castiga (IRPF) més que
enlloc, per que aquí hem de retallar mentre allí encara no s’hi han
posat, per que aquí les empreses només poden etiquetar com allí els hi
diuen, per que aquí no podem dir que això és d’aquí si no que ha de
posar que és de allí, per que quan un actor diu que es independentista
se’l criminalitza, per que no podem dir que volem ser d’aquí i no de
allí per la por, la por, la por i mentre Espanya ens arrossega amb la
seva pròpia misèria, mentre altres comunitats viuen del "cuento" o del
funcionarietat, mentre els que hi ha ara ens diuen que ens intervindran
sense dir-nos quan ens tornaran el que es varen malgastar els que hi
havien abans.
Independentistes? Catalans? No, no podeu ser res d’això SOU
ESPAÑOLS, heu de ser solidaris, heu de parlar amb espanyol, heu de ser,
heu de ser, heu de fer, heu de fer, no sou, no podeu, pagueu, no penseu,
no creixeu, no, no, nostres, nostres, treballeu, pagueu, rebeu aquesta
mica i menys, envieu els vostres diners solidaris que nosaltres els
repartirem i ja us tornarem les engrunes. Que la vostra sanitat és
precària? Que els vostres fills catalans tenen menys que els andalusos o
extremenys? Nois no passa res que som un estat pluricultural i tot es
comparteix… a parts desiguals però tot es comparteix, es com aquell que
diu “lo tuyo es mio y lo mio también”.
Collons que no vull ser espanyol, deixem anar en pau, deixem créixia,
rentat la teva merda i quedat amb els teus polítics corruptes a canvi
d’uns trages i feu el que us doni la gana amb ells, doneu-li la raó,
deixeu-los lliures, rebenteu els diners amb la F1, no poseu tres
funcionaris de cada quatre, poseu-ne 5 de cada 5 habitants així acabareu
amb l’atur, que la gent treballi un mes i visqui un any de subsidis,
feu d’una puta vegada i deixeu-m’he creixia, deixeu que els meus
impostos els administri jo, deixeu que m’equivoqui, que el meu jovent
parli el català, el castellà, l’anglès… però deixeu que jo decideixi.
Intervindrem?, intervindrem què?. Si us heu passat la vida gestionant
els nostres diners, les nostres institucions… no vull una merda de
parlament que decideix un estatut, arriba a les vostres institucions
manipuladores i el deixeu en menys i res, no vull un polític que va a
Madrid per encapçalar un partit espanyol d’un estat tant pluricultural
que ha de fer campanya en “castellà” per que si el fa en català se la
mengen. QUE NO, QUE NO VULL SER EDUCAT, QUE JA ESTIC FINS ELS COLLONS DE
LA ROJA, DEL GOVERN ESPANYOL I D’UN PAIS DE PANDARETA QUE AMB UN JURAT
POPULAR AMAGA LES VERGONYES DELS SEUS POLITICS!
Que no senyors que el problema ja no és cultural, que ens esteu
escanyant, empobrint, desmoralitzant, robant i a sobre, a sobre de
cornut pago el beure… que les comunitats que s’endeutin se les multarà?.
Miserables!... però si porteu des de 1700 putajant-nos! que més voleu
que us paguem?.
Avui Ullastrell per la independència ha portat a Ullastrell una
representació del que el 10 de Març si tot va be serà la primera assemblea nacional catalana,
una organització NO POLÍTICA que aplega tots aquells que es sentin
independentistes, per crear un camí, un horitzó que ens porti d’alguna
manera a decidir el nostre futur com a nació, un associació que
expulsarà aquells que vulguin ser una representació política, en un
entorn polític QUE NO PERMET CAP ALTRE OPCIÓ QUE PERTANYA ESPANYA, QUE
NO PERMET CAP ALTRE OPCIÓ QUE DECIDIR EL SEU FUTUR.
Encoratjo a visitar aquesta pàgina i afegir-nos aquesta assemblea
realment democràtica que acull a qualsevol persona que vegi la
independència com l’únic camí per un futur esperançador i únic fora del
sistema actual i fora d’un estat que s’ha inventat mil i una manera de
aplegar alternatives però sempre sota una sola forma de pensar i
expressar-se, l’espanyola.
Avui des de fa temps… he tornat a veure la llum al final del túnel!
Catalunya
serà lliure i aquí cada un parlarà com més li vingui en gana, aquí
decidírem que fer amb els nostres diners, aquí treballarem a les nostres
empreses i vendrem els nostres productes i forma de ser, aquí
escollirem els nostres dirigents, partits i polítics… i si ho fan
malament aquí, aquí i només nosaltres els hi fotrem una petada als
collons i n’hi posarem uns altres i no haurem d’anar a Madrid a pactar
amb ningú, escoltar a “la morritos” o “el pijo” que des d’aquí ens
recorden constantment que som espanyols i que ens devem a espanya, més?
Baixem els pantalons i donem literalment pel cul si us plau!.
Si un dia som un estat ja no haurem d’anar a demanar si us plau “en
castellà” si ens poden perdonar per ser com son, a demanar si us plau
que recolzin allò que el nostre parlament aprovat, a demanar si us plau
que no ens intervingui “més”, i a dir-li si us plau “en castellà” que
ens deixin respirar.
Ei que si teniu família, fora d’aquí a Espanya, cap problema quan hi
aneu continuareu sent “los catalanes” “mira ya vienen los catalanes”
però ara serà real i si us estimen cap problema i si no us estimen es
que no eren tant familiars com us pensàveu.
Es igual de on vinguem, on hàgim nascut, de on siguin els nostres
avis o pares, si ens diem Aloy amb “Y” o López o Romero o García si ens
diem Pujol, Canals o Morera, si a casa parlem castellà, català, anglès o
mandarí es hora d’organitzar-nos, d’agrupar-nos es hora de dir prou, de
dir a Espanya “hasta luego”, es hora de formar part de l’assemblea
nacional catalana, es hora el 10 de Març, de donar un pas més endavant e
iniciar el principi del final!
Per un estat propi ens cal unitat real!
Visca Catalunya lliure!
http://www.assemblea.cat/
divendres, 27 de gener del 2012
diumenge, 1 de gener del 2012
Conte de cap d'any
Estimada meva.
Amb aquests darrers
records hauré consumit la meva vida.
No et dic adéu sinó
fins ara. T’esperaré allí on ens tingui deparat viure el destí un cop deixem
aquesta vida, desitjant fins a les hores que siguis feliç i amb la convicció
que si tu ho desitges allí on sigui t’esperaré eternament.
La meva vida va ser
fosca fins que et vaig coneixia. Tot just arribar al mon em varen separar dels
pares i vendre amb altres per dues monedes d’or a un traginer. Mai em va
estimar ni que fos per pena. Sempre va voler desfer-se de mi tant aviat tingués
l’ocasió per treure’n algun benefici. Fins i tot la seva ànima la hagués venut
per un grapat de monedes d’or. No em treia de la seva carreta. Allí vaig viure
dos o tres anys fins que un dia va perdre tot el que tenia en una partida de
cartes i jo formava part de la juguesca.
El nou amo era
fuster. Vivia sol en un petit taller. La seva dona s’havia mort feia anys i
vivia amargat penedint-se de seguir viu. Treballava per beure. Aquesta era la
seva única raó de viure. Una ampolla de vi per anar a dormir.
Quan va guanyar la
partida de cartes, semblava que la vida li donava una segona oportunitat. Fins
i tot jo quan vaig caure a les seves mans vaig pensar en un principi li
serviria de companyia a les llargues i fosques nits d'hivern. Però aviat vaig
acabar en un racó de casa seva.
Al cap d'uns mesos
li va arribar un encàrrec de Palau. Tenia feina per dies i li varen dir que
viuria amb la resta de servents fins que acabes tot allò pel que s'ha l'havia
pagat. Va preparar la carreta i també se'm va emportar per si em necessitava en
un moment donat. La veritat es que sempre m'havia ignorat i no esperava menys
ara, però el fet de sortir d'aquell forat ja era tot una aventura.
Fèiem pràcticament
vida als estables. Be, ell dormia amb la resta de servei a les cambres
destinades aquests i treballava als estables i jo com vaig anar a parar allí,
de allí no em vaig moure, encara que tampoc esperava quelcom millor tenint en
compte que la meva vida fins les hores ha predominat la ignorància, la fredor i
la poca estima d'aquells que m'havien tingut. A la vida de vegades només sabem
valorar allò que podem pagar amb diners però quan ens falta quelcom que sembla
tant simple com és l'amor, ens adonem que tot allò material serveix per poc més
que amagar altres mancances.
Un dia mentre el
fuster estava treballant, el va visitar el cap del servei i mentre parlava amb
ell de com portava les feines, se'm va quedar mirant i li va comentar si estava
en venda. Ell va dir que si em necessitaven ja se'm podia endur. Em varen
portar a la cuina i lliurar a la cap de criades dient-li que estigues a punt
per si havia alguna urgència, però sobretot que no em veiessin els convidats,
que no tenia presencia.
Aquella nit hi
havia un gran ball al Palau, per celebrar l'aniversari de la filla del rei. Em
varen deixar en un reco mig amagat per si em necessitaven però sobretot es
varen esforçar per que sota cap possibilitat algú em veies. Sembla que els de
la meva classe no es podien barrejar amb l'aristocràcia. Des de allí tenia un
vista privilegiada. Ningú em veia però jo ho veia tot.
Va començar arribar
gent de mica en mica que anaven sent anunciats a l'entrada del saló reial.
Elles exuberants, portaven els millors vestits dels voltants, les joies més cares,
els pentinats més elaborats. Ells petulants i pit enfora presumien com galls
d'indi d'esser els convidats de sa majestat el rei... i de sobte just quan els
servents omplien la sala de més canelobres, vas apareixia tu. Esvelta, bonica, no
estic segur però jo crec que tothom de la sala es va girar per mirar-te
Tenies un dels
llocs més privilegiats de la taula reial. Estaves radiant. Es notava que
estaves allí, on et pertanyia, entre aquells que com tu, només tenien ulls per
la perfecció.
El meu cor va ser
robat en aquell instant per la teva mirada. Res al meu entorn tenia quelcom més
sentit que la teva presencia i el meu passat es va veure esmicolat per un
present immortal i perdurable eternament.
La nit anat
passant. Ball, rialles, més regals i més rialles i de sobte un enorme pastís i
entre els oooo del respectable públic... altres intentaven ser el centre
d'atenció de totes les mirades però al final tu sobresorties un cop més.
De mica en mica
tots han anat marxant. Aquestes hores han estat per mi una vida. Tot de nou
m'ha donat un sentit i esperança. M'he sentit per una nit, viu.
Fa uns instants la
sala s'ha començat a buidar. El servei amunt i avall recollint al saló i tu que
comences allunyar-te. No si us plau que no marxi... i de algú m'ha agafat. On
em portes?, no vull marxar? Vull tornar-la a veure?.
Una criada s'ha
m'emporta a la seva habitació. He sentit quelcom s'encenia sobre meu i tot de
llàgrimes han començat a regalimar
Li he fet companyia
força estona mentre llegia un llibre. Però de mica en mica la meva força anat
minvant.
S'escapat tan
ràpida la nit des de que t'he conegut. Ara que tot començava a tenir sentit.
Tots els meus darrers pensaments estant en tu i així
perduraran fins que s'apagui la meva vida...
Moonlight Sonata. Beethoven
Subscriure's a:
Missatges (Atom)