Alguna vegada us
heu preguntat si l’esport pot arribar a ser perjudicial?. Evidentment, l’esport
com tot, en quantitat excessiva o mal gestionada també és perjudicial.
Aquestes alçades i
després de la feina ben feta promovent l’esport, ara no seré jo el que faci
apologia del “sofing” però si que de tant en tant i portat a l’extrem més
perjudicial, cal fer un acte de reflexió per aturar-nos un moment i pensar fins
a quin punt l’esport ens allunya del benefici i ens indueix a perdre els
papers.
La practica
descontrolada de l’esport, per lògica no es salut i encara ho empitjorem més quan
l’esport es torna el centre de la nostra vida influint en les nostres relacions
familiars, socials i fins i tot laborals. Si creus que això t’ha passat o et
passa, posa de nou atenció, poder estàs patint un procés d’addicció que sovint
caiem en l’error de pensar que només és possible sobre el consum de substancies
o hàbits com el tabac o l’alcohol però que també ho pot ser sobre conductes com
la practica de l’esport.
Pels professionals,
els trastorns que afecten la conducta a través del consum o practica compulsiva,
també hi ha l’esport com una malaltia addictiva que indueix a l’individu a
prioritzar de forma obsessiva.
I que és
l’addicció?. Com podem saber si estem sotmesos algun tipus d’addicció en aquest
cas relacionat amb l’esport?.
Cerquem dins la definició
d’addicció termes comuns. La primera és la pèrdua de control. Les persones en
certes ocasions augmentem progressivament la practica de l’esport fins que
arribem a interposar per davant de qualsevol altre obligació la practica
d’aquest ja sigui treien hores del lloc de treball, de la parella, fills i
resta de família o de forma material directa invertint més diners dels que
tenim destinats per aquest esbarjo fins i tot de les necessitats més bàsiques,
com l’escola dels fills, per poder pagar el material, gimnàs, entrenador o
substancies perjudicials o no, ens “ajudin” assolir els nostres objectius.
Això ens porta a un
segon punt, la tolerància. Quan al principi comencem a practicar esport per
molta mandra que ens faci, quan arribem ens sentim orgullosos, ens sentim be
amb nosaltres mateixos per haver vençut la mandra. Però que passa quan superem
aquesta situació saludable e incrementem exponencialment les hores d’esport per
que necessitem molta “més dosi” d’esport per sentir el mateix plaer?. Doncs al
igual que amb el consum de substancies additives el que estem fent és augmentar
la dosis per arribar a la mateixa fita, sentir-nos be, en aquest cas en la
practica de l’esport no sentir-nos culpables de no haver complit amb la nostra
“obligació”.
El tercer punt, la dependència.
Quan estem immersos en aquesta situació, no complir amb els nostres objectius
diaris establers ens fa sentir malament, tan malament que es torna la nostra
principal prioritat i si tot i això no podem dur-ho a terme, ens afecta al
nostre caràcter i en conseqüència la relació amb tots aquells que convivim:
companys de feina, amics i família.
Preguntem-nos neurològicament
si el plaer a l’hora de consumir una presa de xocolata o una cigarreta de
cànnabis i la sensació que tenim quan acabem de practicar esport s’origina i
porta a terme en els mateixos substrats neurals, si hi ha els mateixos neurotransmissors
implicats i si les vies son les mateixes. La resposta és si.
Com tots sabem, el
nostre cos està compost per tot un seguit de vies, com si fossin carreteres.
Totes aquestes vies estan compostes principalment per neurones, uns elements
que tenen la particularitat d’enviar d’un lloc a l’altre informació a través
d’impulsos elèctrics de tot allò que percebem i que ens permet moure. També
rebem informació, per tant sensacions, de com ens sentim davant cada situació,
ja sigui dolor quan ens tallem en un dit o quan obtenim com sigui plaer . Tot
això també és gràcies a unes substàncies anomenades neurotransmissors. El neurotransmissor
principal relacionat amb l’efecte del plaer o reforç és l’anomena’t, dopamina.
Definim el reforç,
com la valoració positiva que donem a un estímul (substancia o activitat) degut
a la seva capacitat per produir-nos plaer, per exemple per una persona menjar pipes
li pot produir plaer, així doncs el reforç és menjar pipes. Hi ha activitats o substàncies
que poden a traves del reforç crear addicció però no totes les activitats o
substancies que originen reforç tenen per que crear addicció.
Tornem al
cervell. Hi ha un punt d’origen on s’inicia la segregació de la dopamina i un
lloc objectiu on quan arriba aquesta substancia ens sentim be, ja sigui menjant
xocolata, pipes, veient un paisatge meravellós o practicant esport. Aquest lloc
d’origen i destí és el que anomenem substrats neurals, vindria a ser com si diguéssim
aquell lloc del cervell. L’origen on és segrega aquesta substancia, la
dopamina, se’n diu Area ventral tegmental i el substrat neural on arriba i ens
fa sentir be, se’n diu nucli accumbens. La via, la carretera, que porta aquesta
substancia des de l’origen a l’objectiu se’n diu que és una via dopaminèrgica,
precisament pel tipus de neurotransmissor involucrat i tot el conjunt de
substrats neurals més la via dopaminèrgica és coneix amb el nom de sistema
mesolímbic.
Anem a les drogues.
Algunes drogues quan es consumeixen tenen la particularitat, en termes generals,
d’augmentar la segregació de dopamina sobre el nucli accumbens, així doncs
l’addicte cerca de través del consum compulsiu una major sensació de plaer,
com? doncs consumint més i segregant més dopamina. Be en definitiva no acaba
segregant més dopamina, però per no estendre’ns diguem que és així.
Tots haurem sentit
que la practica de l’esport esta relacionada amb la generació per part del
nostre cos d’una altre substància química, recordem neurotransmissors, anomenada
endorfines. Aquestes substancies que genera de forma natural el nostre cervell
estan catalogades dins la família dels opiacis endògens i tenen una component
emocional i física semblant algunes drogues com pot ser la morfina, provocant
entre altres, estats d’eufòria. En fi, no volem dir que el nostre cos estigui
generant droga si no que hi ha substancies que en nivells i sensacions molt
inferior generen estats i efectes neurals “no perjudicials” similars a certes
drogues, per exemple estat de plaer, relaxació, etcètera., en conseqüència les
endorfines actuen sobre la via que promou la segregació de dopamina sobre el
nucli accumbens, en conseqüència obtenint plaer.
Altres disciplines
o enfocaments donaran explicacions més psicològiques com pot ser
l’autoconcepte, variables de personalitat o estats d’ànims, tampoc es tracta
ara de fer en quatre línies un treball de final de carrera, no tenim ni
l’espai, ni els coneixements científics per fer-ho, tampoc és l’objectiu, tant
sols pretenem a través d’una petita explicació del funcionament neural explicar
per que ens sentim be, per que podem arribar sentir un plaer “similar” amb al
consum de certes substancies i la practica de l’esport, per que fins i tot les
dues activitats totalment diferents poden arribar a través de camins afins al
mateix trastorn compulsiu cercant un estat de plaer continu i fins i tot si cal
a través de la practica obsessiva de l’esport. Ep, que si un te temps i no li
perjudica la vida personal, EVIDENTMENT NO ES EL MATEIX CERCAR PLAER A TRAVES
DE CONSUMIR DROGUES QUE PRACTICAR ESPORT, aquest tampoc és l’objectiu d’aquest
escrit si no tant sols es pretén reflexionar sobre el trastorn d’addicció,
sovint només associat al consum de substancies i no com en aquest cas amb la
practica de l’esport.
Per trobar una
relació neural, social i psicològica possiblement hauríem d’escriure un llibre
i fins i tot ser molt més rigorosos amb el que s’ha exposat aquí per tant
quedem-nos amb la idea principal de que la percepció de plaer amb la practica
de l’esport no te per que anar acompanyat ni de la quantitat ni de la qualitat,
aquesta és molt subjectiva, i es pot trobar de la mateixa manera practicant
l’esport cada dia cinc hores, com tres dies a la setmana o només un dia al cap
de setmana i que per davant de tot i segons les circumstàncies personals s’hi
ha de posar sempre la salut, el sentit comú i aquells que ens rodegen. i
estimen.
