Felicitació de Nadal

No ha estat un bon any i no parlo de xifres, de feina, de política… parlo a nivell personal d’una persona estimada que ja no estarà a la taula la nit de Nadal i cap d’any, parlo d’un altre persona estimada que va tenir un accident i encara lluita per tornar a somriure. Parlo de dues persones estimades que no viuran el fi d’any com ho haguessin desitjat.

En aquestes circumstancies es fa difícil parlar de somnis, projectes i altres temes que no siguin els més elementals: la vida, l’enyorança, els anys, certa tristesa, records…

Feia temps que no es feia tant complicat enviar aquesta felicitació personalitzada que precisament va tenir origen en una etapa de la meva vida que junt amb la Núria, la meva estimada parella, varem viure intensament i que per sort, en part varem superar, dic en part per que quan passes experiències importants sempre deixen empremta.

Fa uns dies em deia el tiet més o menys, "que curiós el esser humà, com sempre en els veritables moments durs de la vida, troba recursos per tirar endavant i adaptar-se com pot vers allò que creiem mai ens passaria, allò que no haguéssim somiat mai en el pitjor dels nostres malsons i que fins i tot quan creus que més avall ja no pots caure, fins i tot amb això ens equivoquem i més avall podem caure".

Si és així, aquest any la meva felicitació de Nadal ha de tenir una mica de tristesa, per que la vida també te moments tristos i no val tapar-ho amb “apa alegria, festa, oblidem les penes…” no, les penes també formen part de la nostra vida i si, ens reunirem i mirarem cap endavant, però acomiadarem el 2014 amb algunes cadires buides...

Aquest any serà un any de conviccions, si de conviccions. Si el 2013 va ser un any que prometia ser du, encara ho ha estat més gràcies a la intransigència d’aquells que es creuen amb el dret de decidir pels altres, que amenacen amb les seves accions i les seves mentides, que juguen amb el futur dels infants i volen fer de la història una historieta, com si no hagués passat res, com si el passat fos quelcom que s’ha d’oblidar, com si els morts no tinguessin dret a ser recordats i com si la seva vida deixada pel be de tots no hagués tingut cap mena de valor. Vergonya els hauria de fer de posar en dubta aquelles persones que varen deixar la seva vida per la seva llibertat, la de la seva família i la del seu poble. Miserables els que jutgen i tenen la prepotència de decidir el destí d’un poble que ha estat 300 anys recordant dia a dia que han estat vençuts i després de 300 anys encara han de sentir-se que no tenen dret a parlar, ni tan sols opinar sobre el seu destí.

Aquest any serà un any de conviccions i ara ja no tan sols parlo de llibertats, parlo de responsabilitat, la que cada un ens pertoca en el lloc de treball, a la nostra família, a els nostres barris i pobles tirar endavant, pensar en allò que tenim i en allò que ja no tindrem mai més per saber de on venim però per pensar cap a on hem d’anar. Som un poble que estem acostumats a tornar-nos aixecar, a no perdre l’esperança, a tornar-ho a provar i per això entre altres coses som diferents i ells ho saben... al 1842 Barcelona vivia moments difícils amb una crisi que va fer aixecar el poble, per aquells temps el representant de la corona era el general Joaquin Baldomero Fernandez Alvarez Espartero qui va resoldre aquest conflicte i un segon originat el 1843 amb un gran e inhumà bombardeig a tota la ciutat de Barcelona, fent famoses les seves paraules “per al bé d'Espanya és convenient bombardejar Barcelona almenys una vegada cada 50 anys”... que curiós desprès de 171 anys, encara resolen els problemes de les seves “colònies” per la força. Prohibint.

Mentre recordem els que ja no hi son i preguem, encara que en certs moments es perdi la fe, per aquells que cada dia lluiten per tornar a somriure, us desitjo que tingueu unes bones festes, que gaudiu dels qui hi son, dels que no hi son i dels que sembla que no hi siguin, que aquest 2014 ens aixequem i mirem endavant cada dia amb ganes de fer quelcom més per tot allò que ens envolta, que visquem de conviccions, tirem endavant els nostres somnis, lluitem per crear, innovar, per generar el que no hi ha i millorar allò que ja tenim, ens cal treure positivitat de on no n’hi ha, continuem treballant per superar-nos, no deixem de lluitar per allò que ens mou i que cada un hi creu, el que sigui, lluitem fins el darrer alè pel nostre lloc de treball, per la nostra família, pels nostres estimats, pels nostres necessitats, pel que sigui però no ens podem donar per vençuts, per que no hi ha derrota més trista que abandonar abans d’arribar al final... i si, així ha de ser, que no sigui per no haver-ho intentat amb totes les nostres forces i poder quan ens pensem que ja no podem més, com deia el tiet siguem positius i mirem el present, un pas més endavant i un altre i després un altre... doncs en els pitjors dels casos, encara podem caure més avall.

Espero que a finals del 2014 torni a fer-vos arribar la meva felicitació de Nadal, espero que els que no teniu feina estigueu treballant, espero que aquells que passen per una trista etapa tornin a somriure, espero que els que ja no hi son continuïn en el nostre pensament, espero que tots, sense excepció a tot ens vagi tot millor i que els pobles que desitgin expressar-se lliurament ho puguin fer, per que no hi ha injustícia més gran a la vida, que algú et faci callar.

Bon nadal i feliç any nou 2014...lliure.

Aguardanos Gregorio.

Gregorio se va y no deja grandes cuentas bancarias, ni grandes coches, ni empresas.

 

Gregorio pasó por la vida humildemente y así nos deja, pero nos deja algo más valioso que todo esto que he mencionado. Nos deja valores.

En un momento donde parece que la fuerza prevalezca sobre la libertad y respeto por las personas, pueblos y culturas, Gregorio nos ha enseñado con su ejemplo a querer, respetar y tener siempre presente a todo el mundo.

A querido a su familia y aquellos que nos hemos incorporado más tarde, brindadonos todo su amor como si fueramos sus propios hijos.

A Gregorio no le tenias que pedir, solo insinuar.

Aguardanos donde sea Gregorio... mientras, nos vemos bajo el gran arbol de la montañeta o los olivares de casa.

Aquest matí sembla perfecte

Aquest matí sembla perfecte. Cada pedalada sembla estudiada per no trobar cap mena de resistència. La meva bicicleta avança per un camí llarg on no puc veure l’horitzó, però no importa em sento tan be, em sento millor que be. A la meva dreta una filera d’arbres deixen anar les seves fulles de tots colors. No cauen com d'altres vegades, suren, no, no, ballen, si ballen harmoniosament cercant arribar a terra, però no arriben mai, lentament troben l’equilibri etern que les fa protagonistes de la tardor... i un llac.

Tot és humit. Una flaire de terra humida, m’embriaga. Més , més com si els meus pulmons no tinguessin límit… i un altre agradable ventada, suau, molt suau, m’acarona la pell, mentre els cabells llisquen lluitant contra la gravetat i m’acompanyen vivament per l’infinit camí que no te intensió d’ensenyar-me la fi.

Sembla matí, si crec que és matí per que el sol es troba escorredís entre uns cims… ostres no deu ser tarda, tant se val la llum taronjada es perfecte.

No hi ha soroll, gens… nomes les pedalades zis, zas, zis, zas fins i tot les rodes no s’atreveixen a trepitjar més del que cal per no destorbar la simfonia d’un moviment perfecte.

Convida, dubto, no, no em sento molt segur, que estrany… aixeco una mà, dubto, aixeco l’altre, en creu, no trontollo, és perfecte, es tant perfecte que tinc la sensació que en qualsevol moment aixecaré el vol. Torno agafar aire, més olor a terra, segueixo sent acariciat pel vent, vull sentir-me per sempre més així de lliure, tot és perfecte. Al fons veig algú no pot ser, si és ella riellera com sempre que em saluda i aixeca la mà. Com l’he trobat a faltar… dubto, però tanco els ulls. Vull que aquest moment sigui per sempre. Sento el meu cor rítmicament com s’acobla al compàs de cada volta de les meves rodes. Segueixo recta, guiat per l’instin, obro els ulls, el camí segueix eternament infinit i ella… que be que em sento, els torno a tancar i segueixo.

-Corre, corre el desfibril·lador. Que ha passat?

-Un accident. Anava en bicicleta per una carretera i un camioner que anava borratxo no ha respectat la distancia i se l’emporta’t per endavant.

-Aparteu-vos un ,dos, tres…

-un altre un, dos, tres…

Segueixo pedalant cap ella, feliç, ella. Fa tan de temps que em va deixar... una llarga malaltia, un gran tristor, gris sobre gris, pensava que mai més la tornaria a veure… no sento res, ni l’aire, miro als costats, que estrany ja no hi ha els arbres, ni l’herba, però segueixo pedalant per que em sento feliç, segueixo cap a on m’espera ella… no se ben be que vol dir això, però segueixo pedalant, sempre pedalant a ritme perfecte, content, somrient, gaudint de cada pedalada i miro als costats del camí sense poder parar i veig els amics i els altres i aquells que diuen adéu amb la mà  i jo també els dic adéu amb la mà. M’agradaria dir-los que estic be que vaig a retrobar-me amb ella, però no surten les paraules. No cal. Veuen el meu somriure i somriuen Em veuen feliç, tranquil, serè, somrient a d’alt la meva bicicleta cap a la llum blanca, on es troba ella, amb ella… per sempre.

guardo per sempre el teu somriure

Estimat Marc. Sento no haver-te dit constantment que t'estimo. Es díficil dir si alguna vegada a la teva vida t'has equivocat... cada un escull el camí a seguir i tu sempre ho has fet, amb més o menys encert, això només ho pots valorar tu mateix. Els altres podem jutjar, però només tu saps quines de les teves decisions han estat encertades o no. El que per uns pot haver estat un error, per tu pot haver estat una manera de defensar unes idees, una forma de viure... i t'admiro per que sempre ho has portat fins al final amb totes les seves conseqüències.

Recordo aquella nit a Estaon, on em vas dir que segur que t'havies equivocat en moltes coses però que ara miraries cap endavant i volies reconduir la teva vida.

T'admiro Marc per que el més fàcil hagués estat seguir allò que el teu cor no volia, però sempre has defensat una forma de fer i ser que en el fons t'ha fet fort, valent, amb conviccions, segur que també ha tingut el seu cost... recordo quan et varem venir a veure a Barcelona fent de cuiner com anaves amunt i avall, ens miraves amb complicitat, cercant en la nostra mirada la satisfacció d'allò que sortia de les teves mans, serio però amb un somriure a la mirada... que orgullòs estava de veure't allí, afrontant la responsabilitat d'oferir als teus comensals l'art de la cuina, una espontanietat treballada cercant un reconeixament del qual sempre has intentat per sobre de tot demostrar amb la teva bona bondat.

En els moments més complicats sempre has tret aquella coraça de home fort i du, una coraça que amaga una persona tendre i plena de bondat... això pels que et coneixem a tu i els teus pares sabem de on ve.

T'has equivocat com tots ho hem fet alguna vegada a la vida, però la joventut i en el fons tots els que et coneixem, sabem que mai has actuat amb mala fe.

Cada nit quan trec el Roc, en la soletat, prego a no se quí, que protegeixin aquells que més estimo i els nombro un per un. Fa anys que ets el meu record i nombro el teu nom també per tot t'acompanyi... i ara quan semblava que trobaves la felicitat, qui sap quí decideix que fins aquí has arribat. Aquesta nit quan surti continuaràs en el meu record.

Sento no haver-te dit constantment que t'estimo... i ara des de la distancia només puc recordar un cop més el teu somriure... guardo per sempre el teu somriure.

Una de les grans riqueses de la nostra secció: El dòping mai és justificable!

El dòping mai és justificable!... però atenció, que si hi ha algú que en pren, poder tots, la societat en conjunt, en som una mica de responsables.

Una de les grans riqueses de la nostra secció, és un googlegrups on ens comuniquem, quedem, opinem, felicitem, recomanem, expliquem experiències i fins i tot realitzem cròniques de les nostres participacions en diferents distancies i diferents llocs del mon. Enriquim, motivem, despertem, pensem, reflexionem.

Fa uns dies a partir del vídeo de la declaració de Virgínia Berastegui vers la seva implicació en el consum d’EPO i la seva retirada forçada, varem encetar un altre interessant debat sobre la implicació d’aquests esportistes, que per diferents motius decideixen jugar fora de les regles del joc, fent trampes, donant un mal exemple a totes aquelles generacions que esperem no n’extreguin valors com: tot val, a qualsevol preu, o el més important és guanyar.

Penso en debats sobre si és millor un que porta a terme una fita esportiva en menor temps que no pas un altre, penso en aquell que a falta de temps per entrenar però al mateix temps vol estar davant d’aquell o l’altre decideix en un moment plegat prendre quelcom tan sols pel fet d’obtenir un reconeixement social, penso en aquell que tots coneixem que viu entre “que bo que ets, quina bèstia, quantes copes has aixecat, quin futur, quin temps més espectacular, quina enveja...”, parlo arribat el cas, també del casos de dopatge a nivell popular. Qui és més culpable el que vol seguir sent el centre d’atenció com sigui o l’esportista que veu com la seva carrera professional després de molts anys de sacrifici arriba al final?. Possiblement cap dels dos es pot justificar, però... i si una mica ho hem alimentat entre tots?.

La vida en general sembla com aquell partit de futbol a l’escola on tots volíem anar amb el millor, amb el guanyador. Penso en el Gran Hermano, en els famosos de les revistes del cor, en els polítics que fan diners a costa dels altres, en els empresaris que exploten i s’aprofiten de les circumstancies actuals per tornar a crear un espècie d’esclavatge amagat. A la fi, el missatge és el mateix, obtenir les nostres fites a costa del que sigui i qui sigui.

Es evident que quan un esportista professional o amateur decideix prendre quelcom que vulneri les regles del joc hi ha quelcom important que el porta a fer-ho. Es fa difícil pensar que algú pren quelcom sense esser conscient del risc que corre i no parlo de que l’enxampin, si no els múltiples perills que corre la seva salut. Així doncs que és tant important que el motivi a corre aquest perill?. Hem pensat que ningú posa en perill la seva salut per causes simples?. Ens meravellen dels esportistes que fan gran quilometrades, dels que fan grans fites en el mínim temps possible, dels que fan podi, dels que son uns “cracks”, dels que fan les coses més inversemblants fins el punt que ens creiem que nosaltres també podem. Els seguim, els llegim, ens fem amics virtuals, els alimentem amb els nostres adjectius de grandesa, els animem a que fins i tot arribin a no pensar que malauradament algun dia això es començarà acabar. I en comptes d’encetar la transició amb humilitat de retruc amb el nostre seguiment i imitació les cases esportives que els patrocinen el segueixen exigint, que no pari, que no s’aturi, necessiten que tinguem ídols per que a través de la imitació no deixem de consumir aquestes marques. Sense la nostra admiració i reconeixement, no hi hauria mites, sense les nostres ganes de ser no hi hauria negoci, un negoci que també porta aquests esportistes a consumir el que no deurien per allargar la seva vida professional.

L'alta competició, exigeix molt a l’esportista en tots els sentits per complir amb tothom i segurament aquest grau d'exigència s'incrementa a mesura que passen els anys i les condicions físiques no son les mateixes i això és difícil d'acceptar i no tothom ho pot fer tan fàcil com pensem.

No justifico res en concret i tot. Pensem en altres llocs de treball on persones amb una gran carrera professional arriben als 50 i son injustament arraconats a les empreses per generacions més joves sense experiència però lògicament amb altres aptituds docents més noves i actituds vitalment més actives. De cop un dia aquest professional deixa de ser imprescindible com tota la vida pensava el tenien qualificat i passa a ser un deslocalitzat. És du i malauradament a les empreses això cada cop és més normal. Els mercats volen el màxim de tots i en alguns casos, per sobre de tot.... fins i tot de persones. Aquest professional que es troba de sobte arraconat, quan tota la vida ho ha donat tot per la seva empresa, possiblement si pogués prendre quelcom per competir amb aquest joves que l’han desplaçat, també ho faria.

La vida no a tothom ens prepara igual. 

Tots els esportistes que opten per prendre substancies que els donen avantatge a la línia de sortida respecte els seus companys, son en el fons conscients que allò no està be i el propi judici els passarà comptes.

Comentàvem al nostre espai la possibilitat que cada un prengui el que li vingui en gana i allí ell amb la seva salut. Be, tot i que no es un valor exemplar a donar a les futures generacions, també pot ser en el fons una eina per aquells que ens toca formar-los, senyalant aquell o l’altre com exemple a no seguir. Hi ha tants exemples a triar... aquell polític corrupte que ha fet diners a costa del que faci falta o aquell petit empresari que es passa hores i hores per tirar endavant, amb esforç, il·lusió, deixant a la seva família hores i hores sense el pare o mare per tirar endavant la petita empresa.

Que volem pels nostres joves que siguin aquell gran directiu que porta un gran cotxe i te múltiples propietats i aquest estiu farà un altre creuer a costa d’un, dos o els ERO’s que faci falta o aquell que fa 15 anys no es canvia el cotxe, no anirà de vacances però el setembre continuarà mantenint el petit equip de treball fins que no pugui més?. Quin son els valors que volem transmetre?. Que seria el més desitjat pels nostres joves?. Si volem el millor per ells al preu que sigui, no podem donar per altre cantó classes de moral respecte aquells esportistes que prenen el que nosaltres amb la nostra admiració i de retruc consum també alimentem.

Quan les marques retiren l’espònsor a un esportista implicat en dopatge, no ho fa tan sols per que es senten esportivament ofesos. Ho fan per que el consumidor no associï  (estímul-resposta) i per tan baixin les vendes. O ens pensem que la moral d’aquestes marques passa per valors com igualtat, respecte per les persones, etcètera, etcètera?. No siguem incrèduls.

Els esportistes que opten per prendre segons quines substancies segur no tenen tots  els mateixos motius, però no siguem tan durs que no sabem quines decisions haurem de prendre en el transcurs de la nostre vida. Teòricament tindrem que treballar fins els 70 anys i tenim noves generacions que esperen el nostre relleu i empenyen. Poder de aquí no tant pensem en algun d'aquests esportistes no tan sols des de l’idíl·lic món de l'esport si no com esportistes que arriben al final d'una carrera esportiva que no els ha donat el futur econòmicament solucionat com passa en altres esports. Esportistes que intenten allargar el que en el seu dia va ser un somni i ara s’ha tornat un mal son, no quan els enxampen, si no quan veuen que també seran un esportista més com tants altres. Es poder llavors, al principi de la fi, quan realment hem de començar a reconeixia com veritables exemples a seguir i fer més costat que mai per acabar junts una vida professional esportiva neta i començar una altre més sana, en tots els sentits.

Merrell trail glove: Ara toca doncs demà provar uns minutets més... això promet.

Ja son aquí. El divendres vaig recollir les Merrell Trail Glove.

La primera sensació quan anava a obrir la caixa, es que dins no hi havia res :)))))). Pels que venim del maximalisme aquestes Merrell de quasi 176 grams son per "pixar i no treure gota", és a dir penses "mare de deu senyor, això son coses series".

En fi, que a nivell de prova divendres les vaig portar per caminar per casa i la sensació va ser impressionantment còmodes. Tot i que no te res a veure amb caminar amb espardenyes catalanes o avarques, penso que això muscularment m'ha preparat quelcom... si ja ho se el més important del minimalisme no és només la poca sola si no retornar a la normalitat de trepitjar de forma natural i que el propi cos ja ens dona des de que arribem al mon però és que segons amb quin calçat (com les esperdenyes catalanes o avarques) no trepitges amb el taló... per que fa "pupa".

Dissabte a la tarda, vaig decidir provar-les, vull dir córrer. Tenia en ment no passar de la regle del minut, vinga va vaig pensar, cinc minutets... a la fi, 22 minuts. Ull viu!. Acabo de sortir d'una temporada de sobre càrrega darrera sobre càrrega produït sobretot per ús de plantilles recomanades pel podòleg i ara que he pres la decisió de deixar-les, amb la conseqüent millora, no és moment d'entrar en algun altre tipus de lesió.

El meu guru minimalista em comenta:

"Hi ha seguidors i detractors d'això que et comentaré... la meva opinió: és ideal, perfecte, el summum! ;)
Resulta que aquestes (i les Road Glove 2) (...) no són 100% planes. Tenen a la zona del pont com un suport què a alguns els hi molesta. No és un suport, com a tal, és que la "horma" és així. Tira cap a dintre i cap a munt per donar més subjecció al peu, per agafar-se millor i no moure's, no deixar ballar el peu endavant i endarrere.
El meu consell és que, si el notes molt aquest "suport", no abandonis. Acostuma't i, amb el pas dels kilòmetres, ho agrairàs, segur!"

Doncs correcte, vaig notar-ho només posar-les, però sincerament no és una molèstia important tenint en compte el canvi tan radical en la concepció del calçat en si i efectivament el peu no es mou fins i tot tenint en compte que no arribo a tocar la puntera... menys mal si no voldria dir que son petites.

 

Començo a corre per asfalt essent conscient en tots els sentits de la falta d'amortiment de les maximalistes, així que començo a "forçar" la trepitjada fent-la de forma conscient més propera a la verticalitat i cercant la caiguda entre el mig  i la part davantera de la sandàlia. La trepitjada forçada em fa distreure'm del canvi de sabatilla. Tot plegat és com un joc i el temps passa sense donar-te... això vol dir que malament, malament no ho passo.

 

 De sobte miro el rellotge i uppppssss!, 14 minuts i soc a l'altre costat del poble. Mitja volta i tornada, passo per un tros ple de pedreta, cap molèstia i finalment arribo a casa. 22 minuts i quasi 5 quilòmetres. Res de sobre càrrega als genolls una mica de molèstia al bessó esquerra, però molt be i satisfet.

Evidentment això ha estat una imprudència i hauré d'estar molt a la guait, així que a partir d'ara miraré de portar les dues espardenyes a sobre com em va dir l'Albert, minimalistes i maximalistes, i estigui on estigui fer el canvi quan porti no gaire més de cinc minuts per anar fent la transició com cal.

 

Falta fer els exercicis de preparació muscular, buffff com els estiraments això si que serà un tema important a prendre consciència. De moment estic intentant no descuidar els exercicis de reforç per la faixa abdominal :))))) tampoc pretenc sortir al proper calendari de bombers, però és evident que cal millorar aquesta zona per de retruc no forçar l'esquena i principalment la zona lumbar, més ara que estic a punt d'entrar en un mon tan nou com desconegut, el de la millora, sense voler de la tècnica de córrer.

A priori, dos dies després no tinc cap molèstia. Ara toca doncs demà provar uns minutets més... això promet.

Minimalisme: Decidit

No se pas com evolucionarà, ni acabarà ara be si que se com comença.

Per tots aquells que ja fa anys correm per aquests entorns, qui més, qui menys ha sentit parlar del minimalisme, segurament mogut per aquesta embranzida prou normalitzada al nord d’Amèrica i/o països nord europeus, dic normalitzada per que mentre aquí encara sembla quelcom d’uns pocs “frikis” en aquells indrets és una alternativa ben normal.

Raúl García Molina

Fa uns anys, ja encuriosit, ho vaig deixar aparcat per que considerava que el meu pes era una variable que descartava poder fruir de tots aquests estímuls i sensacions que de forma tan envejable, llegia en tots aquells que ja hi estan immersos, entre ells el company Raul Garcia qui ara farà un any més o menys ens va començar a enviar sensacions, percepcions i experiències sublims sobre el mon del minimalisme.

La meva curiositat allí latent, estava reposant.

Aproximadament fa mig any vaig tenir un altre problema d’esquena, com a conseqüència com totes les lesions de esquena que he tingut per un abús; a les hores fruit d’un viatge sense parar a estirar fins a Bilbao. En fi, que ja sigui per una cosa o altre, vaig decidir aprofitant la avinentesa visitar un podòleg i mirar si aquestes lesions també podien tenir origen en una diferencia de longitud entre les dues cames de 8mm esmentada en un reconeixement de temps enllà. Conclusió? Plantilles!. Es veritat que la millora va ser prou eficaç a l'hora d'eliminar les molèsties de l’esquena, ara be... millorem una cosa i empitjorem i molt un altre, els genolls. Ha estat un mal son. Les sobrecarregues han estat tals que fins i tot em feien “avorrir” les meves fantàstiques i fins les hores desitjades sessions de corre, ja que a partir dels 7 o 8 quilòmetres els genolls tornaven a casa completament carregats.

Va ser en David Simarro, company de penes esportives i altres lesions, qui em va recomanar parlar amb l’Albert Carrère de AC Fisioteràpia.

Un trobada molt agradable qui des d’una basant més tècnica em va desmitificar certes teories sobre l’amortiment del calçat esportiu i clarificar conceptes del calçat minimalista.

Entenc, que basat en la propiocepció, l’amortiment de les clàssiques esperdenyes de corre, només emmascara el impacte de cada pas, que hi és, hi hagi o no hi hagi amortiment, amb el punt negatiu afegit que com l’emmascara és a dir no el percebem, tendim a fer la passa més llarga incrementant l’impacta a través d’una tècnica que empitjora progressivament i que ens porta a “talonar" sempre, produint un rebot sobre l’impacta originat pel propi amortiment que empitjora les conseqüències sobre les articulacions, fet que ja de per si el cos de forma natural pot assimilar. Parlem doncs d'un estímul que el nostre sistema nerviós no rep com a tal però en canvi les nostres articulacions si, com a conseqüència d’un calçat maximalista que a més a més promociona el consum desmesurat com a conseqüència d’aquesta deformació que pateix sovint prematurament, possiblement per ocasionar cert consum. Tàctica dels fabricants?. Qui sap, ho deixarem en l’aire.

 Jo pensava que tot corredor i sobretot en persones de pes com jo, era millor l'amortiment a través de la sabatilla, creença que el minimalisme nega del tot. El mon minimalista basa la seva manera de veure el caminar i corre com quelcom natural que el cos ja està preparat per assimilar, és a dir el impacte de cada pas de forma natural i en base això i el calçat sense diferencies entre la part de davant i la part de darrera (drop) promou canviar la tècnica de corre que fem servir els que sempre hem portat molt amortiment, per no allargar el pas evitant el primer impacta amb el taló. La tècnica minimalista passa per corre amb més cadència, aproximadament de 140 a 190 pases per minut això vol dir un pas més petit, cercant la verticalitat del cos i  la part superior del cos lleugerament inclinada endavant. Aquesta tècnica de corre el que fa es provocar no “talonar” i el més important és que la funció de “amortiment” no com emmascarament si no com a protecció articular, la proporciona de forma natural el propi cos.

Ara be, com diu l’Albert i el Raul passar a minimalisme no és un canvi d’avui per demà i cal fer una transició molt acurada posant molta atenció en l’increment progressiu del temps a corre amb sabatilles minimalistes abans de que aquestes siguin l’únic element entre el jo i el terra. Això o es fa partint de cero (és a dir no he corregut mai i ara començo i de pas ja ho faig amb calçat minimalista) o incrementant de mica en mica el temps d’entrenament compartint el calçat minimalista i el maximalista. Aquests períodes d’increment cap al calçat minimalista és un procés de transició, altrament conegut com de adaptació. Sigui quin sigui el procés d’adaptació s’ha d’anar incrementant el temps d’us de calçat minimalista de forma molt conservadora. M’agrada la idea que l’Albert em va transmetre… “la regle del minut a minut”. El primer dia un minut, el segon dos minuts, el tercer dia tres minuts, etcètera.

A més a més hi ha tot un seguit d’exercicis complementaris que pels que no som gaire “acadèmics” des de la sensibilitat de preparar el cos muscularment per la practica de l’esport, també és neceessari per evitar possibles lessions com aconseqüència d'aquesta adaptació i altres patologies més contemporànies com pot ser els mal d'esquena, en alguns casos cronificats.

Espero tècnicament no haver dit cap disbarat i de forma planera i amb les mancances tècniques de tota mena que te un servidor, hagi explicat una mica el motiu pel qual he decidit provar la transició.

En fi, que ja tinc en marxa unes Marrel trail glove sota el gran assessorament de l’amic Raul i a l’espera que arribin, deixo aquí un fil obert per anar explicant el progrés cap al minimalisme… o no.

Ell és així...

Quina alegria aquest matí quan he obert el correu veure aquesta gran noticia.

No pel fet en si, si no per la persona que allí estava i per tot el que representa.

Sencill, honest, amb mirada candida i veu trencadissa i dolça que brolla amb desmesura humilitat, bondat i sinceritat.

Penso en un moment trist però a l’hora com una de les abraçades més emotives, sentides i possiblement pel moment més sinceres en el tanatori de Barcelona. Moments on la seva abraçada deia adéu a una persona estimada però a l’hora a traves de les seves llàgrimes florien per tot arreu flors de mil colors carregades amb pètals d’esperança.

Recordo una pujada cap a coll d’estenalles des del cantó que be de mura, penso que a les hores veníem de fer el famós circuit de la “V”… no se tan si val, pujàvem per la sinuosa carretera, feia calor i jo comptava cada un dels centímetres que les meves rodes avançaven mentre la bicicleta feia equilibris per no caure, degut es clar, a la velocitat descontrolada negativa que ja les meves cames podien suportar. Ell al meu costat m’explicava histories d’escalada en el transcurs d’aquells quilòmetres, regalant-me narracions que descrivien moments especials de la seva vida i compartia amb mi tot intentant distreure la meva ment d’aquell calvari que de sobte és va tornar en una meravellosa experiència. Aquestes son les persones que si s’escau, encara motiven seguir-les a roda.

Des del silenci, sense opulències, vanitats, ni ganes de sobresortir per sobre de ningú ell avança per la vida com un autèntic exemple a seguir per tots, ensenyant-nos que a la vida només es triomfa quan un esta be amb si mateix i en concordança amb el seu entorn.

Avui amb aquesta imatge, aixeca els braços no per que hagi quedat primer si no per que un cop més ens dona la oportunitat d’entrar a la seva vida i ens convida a lluitar pels nostres ideals més emotius, lluny de l’egoisme i la premissa que la societat imposa de ser sempre el primer a costa del que sigui. Avui ell, ens ha ensenyat que des de la humilitat també es pot vença amb principalment dues soles armes, el cor i un somriure. Ell és així…

Sovint era dissabte…

Sovint era dissabte… sovint no, sempre era dissabte.

L’àvia anava a plaça de bon matí mentre tots dormíem i el cancell era la benvinguda. Sempre a la mateixa hora sempre puntual per que si no llavors el temps passava ràpid i no tenia temps, segons ella, de fer tot el que tocava fer el dissabte.

Entre aquí i allà de lluny un gall anunciava el bon dia i de sobte aquell so  també familiar del matí del dissabte d’un barri de Sant Pere xiiiiiiiiiiiuuuuuuuuuuuuiiiiiiiiiiiiii. Saltava del llit i tot i que el terra era fred, descalç i amb pijama travessava el passadís d’una planta baixa ben freda que no era impediment per mogut la curiositat infinita que encara envolta tot infant marxar al quarto de reixa a mirar entre les ranures d’unes persianes de fusta còmplices de nombroses vistes furtives que trencaven l’anonimat d’aquell que poc espera ser observat darrera una innocent finestra.

Ell pujava pel carrer de casa, amb la bicicleta al costat mentre amb una mà intrèpidament en equilibri dominava l’estri de les dues rodes i amb l’altre tocava aquella mena d’harmònica tan característic.

No ho recordo, però segurament portava una gorra, bigoti, no era gaire alt, portava uns pantalons i jaqueta blava, d’aquelles que abans portaven els mecànics i bufava aquell xiuuuuuuuuuuiiiiiiiiii seguit d’un “ellllll afiladooooorrrrrrr”.

De sobte d’un portal una veïna amb la bata d’anar per casa, els rul·los al cap i amb unes tisores i ganivet a la mà s’apropava aquell personatge de la bicicleta. Ell se les mirava i llançava ràpidament un pressupost i la dona aixecant la sella “i per les dues eines quin preu em fa?, vinga homeee que costa arribar a final de setmana…” per aquelles dates, la gent encara cobrava per setmanes, la setmanada.

L’afilador posava un cavallet es posava a pedalar mentre feia rodar el ganivet sobre una pedra d’afilar, fent saltar espurnes com si fossin les bengales de Sant Joan.

Dues eines ben afilades per un grapat de monedes.

Cavallet enlaire i carrer amunt mentre desapareixia el xiuuuuuuuiiiiiiiiiiiiiiiiii, bicicleta en mà i aquell record entranyable que encara recordo ara d’un dissabte el matí: els avis, la germana, el gall i elllll afilllaaaadooooorrrrrr.

Diuen que les ciutats mai descansen.

Diuen que les ciutats mai descansen, que sempre hi ha algú circulant amunt i avall, que sempre hi ha activitat, que per les nits a les grans ciutats res no canvia... però no és veritat.

Tanco la porta i em poso els auriculars.

Play. Sona les primeres notes de Mr Bojangles, Nina Simone.

Tot just arribar al carrer, agafo aire i el deixo anar, un gran sospir. L’aire calent que surt dels meus pulmons envaeixen l’espai, em pujo la caputxa de la dessuadora i començo a corre.

El carrer fa pujada, però ja m’està bé.

Una parella abraçats cerquen intimitat en un portal, mentre s’acaricien i es petonegen planejant a cau d’orella un futur sempre junts i ple de somnis.

Un home regira el cubell de les escombraries mentre s’aproxima el camió en un darrer intent de trobar quelcom aprofitable. Un altre escombra les fulles humides caigudes dels arbres... de sobte es para, tanca els ulls, aixeca el cap cercant l’infinit, s’ha l’acosta i comença a moure’s lentament a ritme d’una melodia inexistent mentre recorda, nostàlgics balls de saló de quan era jove.

El meu cos s’escalfa ràpidament, miro el pulsòmetre mentre puja de mica en mica. En un balcó, una àvia fuma mentre mira l’horitzó i recorda aquells anys en que ella també tenia amb qui compartir. Ara sola, espera que la nit passi i torni a sortir el sol.  Sola, les nits son llargues.

Algú ben tapat dorm en un caixer.

El Sr Antonio aprofita per treure el seu vell gos que anomena fosc. El Sr Antonio mai havia corregut com jo faig ara. No tenia temps per que sempre tenia la botiga del barri oberta fins i tot els diumenges. Sempre obert, sense festes, fins que la Maria el va deixar ja fa uns anys. Te fills però... un és un gran directiu d’una gran empresa i viu a Londres i l’altre és metge a un hospital de New York. Son molt espavilats, es guanyen molt be la vida i van molt atabalats per això no el poden visitar mai. Sempre ho explica el Sr Antonio mentre es toca la corbata que mai es treu i que li va regalar la Maria al darrer dia del pare que varen celebrar junts abans que ella marxes. Ell sempre hagués volgut marxar primer. Es troba tan sol.

A les ciutats també plou, però això no m’atura. Segueixo amunt cercant la part alta de la ciutat… les gotes cauen sense molta intensitat, però suficient per netejar el terra i l’aire.

Les finestres son com petites històries dins un gran llibre. M’agrada mirar-les des del carrer e imaginar-les el que amaguen. A les grans ciutats totes les finestres tenen les seves històries. De vegades només veig el llum que penja del sostre i ja en tinc prou per imaginar qui hi viu: un escriptor, un detectiu privat… Sí, a les ciutats com la meva aquests personatges existeixen. Son supervivents que per la nit segur també escolten la Nina Simone i encara que mai han acabat d’aprendre’n, tenen un trompeta i fan veure que la toquen al ritme d’unes notes que surten d’un megàfon comprat als encants.

Ara el ritme és intens, la música i la Nina m’embriaguen. He trobat el ritme de creuer.

Una dona surt d’un portal. Aixeca el cap i un nen i una nena li diuen adéu, des de la finestra, mentre ella els llença un petó. Una llàgrima rellisca per la galta mentre es corda els botons de l’abric. Sota aquest, porta una bata blanca que diu quelcom d’un hospital.

Arribo a la part més alta de la meva ciutat. Paro, estiro, aixeco el cap i allí, ella es troba. Milers i milers de llums la il·luminen. El meu cor accelerat i ella, la Nina, segueix cantant. Circulen cotxes, molt menys que de dia, però circulen. És la meva ciutat. Demà aquesta ens donarà una altre oportunitat i penso que com la meva ciutat no n’hi ha un altre.

De baixada unes cantonades per sobra de casa meva, una jova em crida, em paro, em giro i ella somrient em pica l’ullet, la miro, em mira, s’acosta, em treu un auricular de l’orella i em diu “estàs suat” i jo li responc “i tu sola?”… Do I Move You, diu la Nina “si…” diu ella, aixeco el meu braç per que me l’agafi i baixem junts el carrer fins casa meva. Avui després de corre, dutxar-me i sopar, no dormiré sol a la meva estimada gran ciutat. Això diuen, que  a les grans ciutats com la meva també passa... després de sortir a corre una nit d’hivern.