Merrell trail glove: Ara toca doncs demà provar uns minutets més... això promet.

Ja son aquí. El divendres vaig recollir les Merrell Trail Glove.

La primera sensació quan anava a obrir la caixa, es que dins no hi havia res :)))))). Pels que venim del maximalisme aquestes Merrell de quasi 176 grams son per "pixar i no treure gota", és a dir penses "mare de deu senyor, això son coses series".

En fi, que a nivell de prova divendres les vaig portar per caminar per casa i la sensació va ser impressionantment còmodes. Tot i que no te res a veure amb caminar amb espardenyes catalanes o avarques, penso que això muscularment m'ha preparat quelcom... si ja ho se el més important del minimalisme no és només la poca sola si no retornar a la normalitat de trepitjar de forma natural i que el propi cos ja ens dona des de que arribem al mon però és que segons amb quin calçat (com les esperdenyes catalanes o avarques) no trepitges amb el taló... per que fa "pupa".

Dissabte a la tarda, vaig decidir provar-les, vull dir córrer. Tenia en ment no passar de la regle del minut, vinga va vaig pensar, cinc minutets... a la fi, 22 minuts. Ull viu!. Acabo de sortir d'una temporada de sobre càrrega darrera sobre càrrega produït sobretot per ús de plantilles recomanades pel podòleg i ara que he pres la decisió de deixar-les, amb la conseqüent millora, no és moment d'entrar en algun altre tipus de lesió.

El meu guru minimalista em comenta:

"Hi ha seguidors i detractors d'això que et comentaré... la meva opinió: és ideal, perfecte, el summum! ;)
Resulta que aquestes (i les Road Glove 2) (...) no són 100% planes. Tenen a la zona del pont com un suport què a alguns els hi molesta. No és un suport, com a tal, és que la "horma" és així. Tira cap a dintre i cap a munt per donar més subjecció al peu, per agafar-se millor i no moure's, no deixar ballar el peu endavant i endarrere.
El meu consell és que, si el notes molt aquest "suport", no abandonis. Acostuma't i, amb el pas dels kilòmetres, ho agrairàs, segur!"

Doncs correcte, vaig notar-ho només posar-les, però sincerament no és una molèstia important tenint en compte el canvi tan radical en la concepció del calçat en si i efectivament el peu no es mou fins i tot tenint en compte que no arribo a tocar la puntera... menys mal si no voldria dir que son petites.

 

Començo a corre per asfalt essent conscient en tots els sentits de la falta d'amortiment de les maximalistes, així que començo a "forçar" la trepitjada fent-la de forma conscient més propera a la verticalitat i cercant la caiguda entre el mig  i la part davantera de la sandàlia. La trepitjada forçada em fa distreure'm del canvi de sabatilla. Tot plegat és com un joc i el temps passa sense donar-te... això vol dir que malament, malament no ho passo.

 

 De sobte miro el rellotge i uppppssss!, 14 minuts i soc a l'altre costat del poble. Mitja volta i tornada, passo per un tros ple de pedreta, cap molèstia i finalment arribo a casa. 22 minuts i quasi 5 quilòmetres. Res de sobre càrrega als genolls una mica de molèstia al bessó esquerra, però molt be i satisfet.

Evidentment això ha estat una imprudència i hauré d'estar molt a la guait, així que a partir d'ara miraré de portar les dues espardenyes a sobre com em va dir l'Albert, minimalistes i maximalistes, i estigui on estigui fer el canvi quan porti no gaire més de cinc minuts per anar fent la transició com cal.

 

Falta fer els exercicis de preparació muscular, buffff com els estiraments això si que serà un tema important a prendre consciència. De moment estic intentant no descuidar els exercicis de reforç per la faixa abdominal :))))) tampoc pretenc sortir al proper calendari de bombers, però és evident que cal millorar aquesta zona per de retruc no forçar l'esquena i principalment la zona lumbar, més ara que estic a punt d'entrar en un mon tan nou com desconegut, el de la millora, sense voler de la tècnica de córrer.

A priori, dos dies després no tinc cap molèstia. Ara toca doncs demà provar uns minutets més... això promet.

Minimalisme: Decidit

No se pas com evolucionarà, ni acabarà ara be si que se com comença.

Per tots aquells que ja fa anys correm per aquests entorns, qui més, qui menys ha sentit parlar del minimalisme, segurament mogut per aquesta embranzida prou normalitzada al nord d’Amèrica i/o països nord europeus, dic normalitzada per que mentre aquí encara sembla quelcom d’uns pocs “frikis” en aquells indrets és una alternativa ben normal.

Raúl García Molina

Fa uns anys, ja encuriosit, ho vaig deixar aparcat per que considerava que el meu pes era una variable que descartava poder fruir de tots aquests estímuls i sensacions que de forma tan envejable, llegia en tots aquells que ja hi estan immersos, entre ells el company Raul Garcia qui ara farà un any més o menys ens va començar a enviar sensacions, percepcions i experiències sublims sobre el mon del minimalisme.

La meva curiositat allí latent, estava reposant.

Aproximadament fa mig any vaig tenir un altre problema d’esquena, com a conseqüència com totes les lesions de esquena que he tingut per un abús; a les hores fruit d’un viatge sense parar a estirar fins a Bilbao. En fi, que ja sigui per una cosa o altre, vaig decidir aprofitant la avinentesa visitar un podòleg i mirar si aquestes lesions també podien tenir origen en una diferencia de longitud entre les dues cames de 8mm esmentada en un reconeixement de temps enllà. Conclusió? Plantilles!. Es veritat que la millora va ser prou eficaç a l'hora d'eliminar les molèsties de l’esquena, ara be... millorem una cosa i empitjorem i molt un altre, els genolls. Ha estat un mal son. Les sobrecarregues han estat tals que fins i tot em feien “avorrir” les meves fantàstiques i fins les hores desitjades sessions de corre, ja que a partir dels 7 o 8 quilòmetres els genolls tornaven a casa completament carregats.

Va ser en David Simarro, company de penes esportives i altres lesions, qui em va recomanar parlar amb l’Albert Carrère de AC Fisioteràpia.

Un trobada molt agradable qui des d’una basant més tècnica em va desmitificar certes teories sobre l’amortiment del calçat esportiu i clarificar conceptes del calçat minimalista.

Entenc, que basat en la propiocepció, l’amortiment de les clàssiques esperdenyes de corre, només emmascara el impacte de cada pas, que hi és, hi hagi o no hi hagi amortiment, amb el punt negatiu afegit que com l’emmascara és a dir no el percebem, tendim a fer la passa més llarga incrementant l’impacta a través d’una tècnica que empitjora progressivament i que ens porta a “talonar" sempre, produint un rebot sobre l’impacta originat pel propi amortiment que empitjora les conseqüències sobre les articulacions, fet que ja de per si el cos de forma natural pot assimilar. Parlem doncs d'un estímul que el nostre sistema nerviós no rep com a tal però en canvi les nostres articulacions si, com a conseqüència d’un calçat maximalista que a més a més promociona el consum desmesurat com a conseqüència d’aquesta deformació que pateix sovint prematurament, possiblement per ocasionar cert consum. Tàctica dels fabricants?. Qui sap, ho deixarem en l’aire.

 Jo pensava que tot corredor i sobretot en persones de pes com jo, era millor l'amortiment a través de la sabatilla, creença que el minimalisme nega del tot. El mon minimalista basa la seva manera de veure el caminar i corre com quelcom natural que el cos ja està preparat per assimilar, és a dir el impacte de cada pas de forma natural i en base això i el calçat sense diferencies entre la part de davant i la part de darrera (drop) promou canviar la tècnica de corre que fem servir els que sempre hem portat molt amortiment, per no allargar el pas evitant el primer impacta amb el taló. La tècnica minimalista passa per corre amb més cadència, aproximadament de 140 a 190 pases per minut això vol dir un pas més petit, cercant la verticalitat del cos i  la part superior del cos lleugerament inclinada endavant. Aquesta tècnica de corre el que fa es provocar no “talonar” i el més important és que la funció de “amortiment” no com emmascarament si no com a protecció articular, la proporciona de forma natural el propi cos.

Ara be, com diu l’Albert i el Raul passar a minimalisme no és un canvi d’avui per demà i cal fer una transició molt acurada posant molta atenció en l’increment progressiu del temps a corre amb sabatilles minimalistes abans de que aquestes siguin l’únic element entre el jo i el terra. Això o es fa partint de cero (és a dir no he corregut mai i ara començo i de pas ja ho faig amb calçat minimalista) o incrementant de mica en mica el temps d’entrenament compartint el calçat minimalista i el maximalista. Aquests períodes d’increment cap al calçat minimalista és un procés de transició, altrament conegut com de adaptació. Sigui quin sigui el procés d’adaptació s’ha d’anar incrementant el temps d’us de calçat minimalista de forma molt conservadora. M’agrada la idea que l’Albert em va transmetre… “la regle del minut a minut”. El primer dia un minut, el segon dos minuts, el tercer dia tres minuts, etcètera.

A més a més hi ha tot un seguit d’exercicis complementaris que pels que no som gaire “acadèmics” des de la sensibilitat de preparar el cos muscularment per la practica de l’esport, també és neceessari per evitar possibles lessions com aconseqüència d'aquesta adaptació i altres patologies més contemporànies com pot ser els mal d'esquena, en alguns casos cronificats.

Espero tècnicament no haver dit cap disbarat i de forma planera i amb les mancances tècniques de tota mena que te un servidor, hagi explicat una mica el motiu pel qual he decidit provar la transició.

En fi, que ja tinc en marxa unes Marrel trail glove sota el gran assessorament de l’amic Raul i a l’espera que arribin, deixo aquí un fil obert per anar explicant el progrés cap al minimalisme… o no.

Ell és així...

Quina alegria aquest matí quan he obert el correu veure aquesta gran noticia.

No pel fet en si, si no per la persona que allí estava i per tot el que representa.

Sencill, honest, amb mirada candida i veu trencadissa i dolça que brolla amb desmesura humilitat, bondat i sinceritat.

Penso en un moment trist però a l’hora com una de les abraçades més emotives, sentides i possiblement pel moment més sinceres en el tanatori de Barcelona. Moments on la seva abraçada deia adéu a una persona estimada però a l’hora a traves de les seves llàgrimes florien per tot arreu flors de mil colors carregades amb pètals d’esperança.

Recordo una pujada cap a coll d’estenalles des del cantó que be de mura, penso que a les hores veníem de fer el famós circuit de la “V”… no se tan si val, pujàvem per la sinuosa carretera, feia calor i jo comptava cada un dels centímetres que les meves rodes avançaven mentre la bicicleta feia equilibris per no caure, degut es clar, a la velocitat descontrolada negativa que ja les meves cames podien suportar. Ell al meu costat m’explicava histories d’escalada en el transcurs d’aquells quilòmetres, regalant-me narracions que descrivien moments especials de la seva vida i compartia amb mi tot intentant distreure la meva ment d’aquell calvari que de sobte és va tornar en una meravellosa experiència. Aquestes son les persones que si s’escau, encara motiven seguir-les a roda.

Des del silenci, sense opulències, vanitats, ni ganes de sobresortir per sobre de ningú ell avança per la vida com un autèntic exemple a seguir per tots, ensenyant-nos que a la vida només es triomfa quan un esta be amb si mateix i en concordança amb el seu entorn.

Avui amb aquesta imatge, aixeca els braços no per que hagi quedat primer si no per que un cop més ens dona la oportunitat d’entrar a la seva vida i ens convida a lluitar pels nostres ideals més emotius, lluny de l’egoisme i la premissa que la societat imposa de ser sempre el primer a costa del que sigui. Avui ell, ens ha ensenyat que des de la humilitat també es pot vença amb principalment dues soles armes, el cor i un somriure. Ell és així…