Minimalisme: Decidit

No se pas com evolucionarà, ni acabarà ara be si que se com comença.

Per tots aquells que ja fa anys correm per aquests entorns, qui més, qui menys ha sentit parlar del minimalisme, segurament mogut per aquesta embranzida prou normalitzada al nord d’Amèrica i/o països nord europeus, dic normalitzada per que mentre aquí encara sembla quelcom d’uns pocs “frikis” en aquells indrets és una alternativa ben normal.

Raúl García Molina

Fa uns anys, ja encuriosit, ho vaig deixar aparcat per que considerava que el meu pes era una variable que descartava poder fruir de tots aquests estímuls i sensacions que de forma tan envejable, llegia en tots aquells que ja hi estan immersos, entre ells el company Raul Garcia qui ara farà un any més o menys ens va començar a enviar sensacions, percepcions i experiències sublims sobre el mon del minimalisme.

La meva curiositat allí latent, estava reposant.

Aproximadament fa mig any vaig tenir un altre problema d’esquena, com a conseqüència com totes les lesions de esquena que he tingut per un abús; a les hores fruit d’un viatge sense parar a estirar fins a Bilbao. En fi, que ja sigui per una cosa o altre, vaig decidir aprofitant la avinentesa visitar un podòleg i mirar si aquestes lesions també podien tenir origen en una diferencia de longitud entre les dues cames de 8mm esmentada en un reconeixement de temps enllà. Conclusió? Plantilles!. Es veritat que la millora va ser prou eficaç a l'hora d'eliminar les molèsties de l’esquena, ara be... millorem una cosa i empitjorem i molt un altre, els genolls. Ha estat un mal son. Les sobrecarregues han estat tals que fins i tot em feien “avorrir” les meves fantàstiques i fins les hores desitjades sessions de corre, ja que a partir dels 7 o 8 quilòmetres els genolls tornaven a casa completament carregats.

Va ser en David Simarro, company de penes esportives i altres lesions, qui em va recomanar parlar amb l’Albert Carrère de AC Fisioteràpia.

Un trobada molt agradable qui des d’una basant més tècnica em va desmitificar certes teories sobre l’amortiment del calçat esportiu i clarificar conceptes del calçat minimalista.

Entenc, que basat en la propiocepció, l’amortiment de les clàssiques esperdenyes de corre, només emmascara el impacte de cada pas, que hi és, hi hagi o no hi hagi amortiment, amb el punt negatiu afegit que com l’emmascara és a dir no el percebem, tendim a fer la passa més llarga incrementant l’impacta a través d’una tècnica que empitjora progressivament i que ens porta a “talonar" sempre, produint un rebot sobre l’impacta originat pel propi amortiment que empitjora les conseqüències sobre les articulacions, fet que ja de per si el cos de forma natural pot assimilar. Parlem doncs d'un estímul que el nostre sistema nerviós no rep com a tal però en canvi les nostres articulacions si, com a conseqüència d’un calçat maximalista que a més a més promociona el consum desmesurat com a conseqüència d’aquesta deformació que pateix sovint prematurament, possiblement per ocasionar cert consum. Tàctica dels fabricants?. Qui sap, ho deixarem en l’aire.

 Jo pensava que tot corredor i sobretot en persones de pes com jo, era millor l'amortiment a través de la sabatilla, creença que el minimalisme nega del tot. El mon minimalista basa la seva manera de veure el caminar i corre com quelcom natural que el cos ja està preparat per assimilar, és a dir el impacte de cada pas de forma natural i en base això i el calçat sense diferencies entre la part de davant i la part de darrera (drop) promou canviar la tècnica de corre que fem servir els que sempre hem portat molt amortiment, per no allargar el pas evitant el primer impacta amb el taló. La tècnica minimalista passa per corre amb més cadència, aproximadament de 140 a 190 pases per minut això vol dir un pas més petit, cercant la verticalitat del cos i  la part superior del cos lleugerament inclinada endavant. Aquesta tècnica de corre el que fa es provocar no “talonar” i el més important és que la funció de “amortiment” no com emmascarament si no com a protecció articular, la proporciona de forma natural el propi cos.

Ara be, com diu l’Albert i el Raul passar a minimalisme no és un canvi d’avui per demà i cal fer una transició molt acurada posant molta atenció en l’increment progressiu del temps a corre amb sabatilles minimalistes abans de que aquestes siguin l’únic element entre el jo i el terra. Això o es fa partint de cero (és a dir no he corregut mai i ara començo i de pas ja ho faig amb calçat minimalista) o incrementant de mica en mica el temps d’entrenament compartint el calçat minimalista i el maximalista. Aquests períodes d’increment cap al calçat minimalista és un procés de transició, altrament conegut com de adaptació. Sigui quin sigui el procés d’adaptació s’ha d’anar incrementant el temps d’us de calçat minimalista de forma molt conservadora. M’agrada la idea que l’Albert em va transmetre… “la regle del minut a minut”. El primer dia un minut, el segon dos minuts, el tercer dia tres minuts, etcètera.

A més a més hi ha tot un seguit d’exercicis complementaris que pels que no som gaire “acadèmics” des de la sensibilitat de preparar el cos muscularment per la practica de l’esport, també és neceessari per evitar possibles lessions com aconseqüència d'aquesta adaptació i altres patologies més contemporànies com pot ser els mal d'esquena, en alguns casos cronificats.

Espero tècnicament no haver dit cap disbarat i de forma planera i amb les mancances tècniques de tota mena que te un servidor, hagi explicat una mica el motiu pel qual he decidit provar la transició.

En fi, que ja tinc en marxa unes Marrel trail glove sota el gran assessorament de l’amic Raul i a l’espera que arribin, deixo aquí un fil obert per anar explicant el progrés cap al minimalisme… o no.