Aquest matí sembla perfecte. Cada pedalada sembla estudiada per no
trobar cap mena de resistència. La meva bicicleta avança per un camí llarg on
no puc veure l’horitzó, però no importa em sento tan be, em sento millor que be.
A la meva dreta una filera d’arbres deixen anar les seves fulles de tots colors.
No cauen com d'altres vegades, suren, no, no, ballen, si ballen harmoniosament
cercant arribar a terra, però no arriben mai, lentament troben l’equilibri
etern que les fa protagonistes de la tardor... i un llac.
Tot és humit. Una
flaire de terra humida, m’embriaga. Més , més com si els meus pulmons no
tinguessin límit… i un altre agradable ventada, suau, molt suau, m’acarona la pell,
mentre els cabells llisquen lluitant contra la gravetat i m’acompanyen vivament
per l’infinit camí que no te intensió d’ensenyar-me la fi.
Sembla matí, si
crec que és matí per que el sol es troba escorredís entre uns cims… ostres no deu
ser tarda, tant se val la llum taronjada es perfecte.
No hi ha soroll,
gens… nomes les pedalades zis, zas, zis, zas fins i tot les rodes no s’atreveixen
a trepitjar més del que cal per no destorbar la simfonia d’un moviment
perfecte.
Convida, dubto, no,
no em sento molt segur, que estrany… aixeco una mà, dubto, aixeco l’altre, en
creu, no trontollo, és perfecte, es tant perfecte que tinc la sensació que en qualsevol
moment aixecaré el vol. Torno agafar aire, més olor a terra, segueixo sent
acariciat pel vent, vull sentir-me per sempre més així de lliure, tot és
perfecte. Al fons veig algú no pot ser, si és ella riellera com sempre que em
saluda i aixeca la mà. Com l’he trobat a faltar… dubto, però tanco els ulls.
Vull que aquest moment sigui per sempre. Sento el meu cor rítmicament com s’acobla
al compàs de cada volta de les meves rodes. Segueixo recta, guiat per l’instin,
obro els ulls, el camí segueix eternament infinit i ella… que be que em sento,
els torno a tancar i segueixo.
-Corre, corre el desfibril·lador.
Que ha passat?
-Un accident. Anava
en bicicleta per una carretera i un camioner que anava borratxo no ha respectat
la distancia i se l’emporta’t per endavant.
-Aparteu-vos un
,dos, tres…
-un altre un, dos,
tres…
Segueixo pedalant
cap ella, feliç, ella. Fa tan de temps que em va deixar... una llarga malaltia,
un gran tristor, gris sobre gris, pensava que mai més la tornaria a veure… no
sento res, ni l’aire, miro als costats, que estrany ja no hi ha els arbres, ni
l’herba, però segueixo pedalant per que em sento feliç, segueixo cap a on
m’espera ella… no se ben be que vol dir això, però segueixo pedalant, sempre
pedalant a ritme perfecte, content, somrient, gaudint de cada pedalada i miro
als costats del camí sense poder parar i veig els amics i els altres i aquells
que diuen adéu amb la mà i jo també els
dic adéu amb la mà. M’agradaria dir-los que estic be que vaig a retrobar-me amb
ella, però no surten les paraules. No cal. Veuen el meu somriure i somriuen Em
veuen feliç, tranquil, serè, somrient a d’alt la meva bicicleta cap a la llum
blanca, on es troba ella, amb ella… per sempre.