El club que volem. Altrenativa al CN Terrassa!

Avui he estat a presentació del projecta que la formació sota el lema “el club que volem” ha presentat en el saló social, que s’ha quedat petit, a les instal·lacions del CN Terrassa.

Que la situació econòmica, social i laboral dels treballadors del club era precària era més que notori i només calia aixecar alguna catifa, per trobar un munt d’arguments que desitjaven que hi hagués un canvi, però clar si no coneixes qui o què ha de ser el canvi més val quedar-se com està i que algun Sant protector ens ajudi...

S’ha n’ha sentit de tots colors vers aquesta nova alternativa i per això avui, vagi per endavant amb les expectatives justetes i més per compromís que altre cosa, ens hem dirigit al saló social a veure la presentació del nou projecte.

Molt bona oratòria del candidat a la presidència Jordi Martin. Clar, concís i entenedor. El candidat Jordi Martin ha explicat la situació, en grans trets, econòmica, laboral i tècnicament mal gestionada en certs camps, com és l’energètic, que pateix el club actualment i com els darrers cinc anys el club anat acumulant fins a més d’un milió d’euros en pèrdues.

Un projecte basat en cinc eixos de millora, amb propostes de sentit comú com son augmentar i millorar els recursos propis per evitar subcontractacions, millorar els llocs de treball i el creixement personal de les persones que composen l’equip humà en nomina del CN Terrassa amb la finalitat no tant sols de millorar l’ambient de treball si no aprofitar al màxim els propis recursos, minvant, supervisant i controlant les despeses amb compres o subcontractacions pel manteniment de les instal·lacions (40.000m²). Posar un èmfasi especial en una de les despeses més importants com son la racionalització dels recursos energètics, és a dir per primera vegada he sentit parlar de formació, projecció, auditories energètiques, autogestió, eficiència, rendiment… si a sobre fas un cop d’ull a la pàgina web de la candidatura sembla que experiència i formació no en falta, per tant sembla que els ingredients i els propòsits siguin esperançadors. Esperem doncs que l’arròs estigui a l’alçada de les expectatives... millorar el passat no sembla gaire difícil, millorar el present ho serà més no pel qui conduïa si no pel que tenim per viatjar. És el que hi ha i diners per un cotxe nou no n’hi ha per tant esforç, treball i bona gestió. Sembla que els 17.000 socis fan que la gestió del club sigui possible i viable, només hi falta que algú hi posi seny, coneixement, projecta i menys floritures ràncies.

 

Tenim una oportunitat… paga la pena apostar-hi i veure si allò que avui ens enlluernat amb paraules es pot portar a la pràctica en fets. No serà fàcil, amb uns instal·lacions elèctricament precàries, uns números (econòmics) i gestió que fa plorar i un ambient laboral molt negatiu que fins si tot s’ensuma quan entres per la porta. Si la candidatura de “el club que volem” guanya, te un projecta tant engrescador com laboriós a portar a terme, falta de ganes no sembla que els falti.

Aquest club li calia un canvi i una nova imatge, no tant sols de portes en fora sino sobretot més endins a les pròpies cambres, no tant sols de petits canvis sino a nivell de decisions i canvis de rumb és a dir a nivell de gestió directiva. Calia una alternativa ferma, responsable, una junta alternativa que fins les hores, en eleccions a la presidència, no ha tingut mai aquest club, almenys des de que tinc ús de raó i que es mereix un club com aquest, quasi centenari.

Tota la sort del mon i dono per endavant el meu vot pel canvi per ben esmerçat.

Felicitació de Nadal

A casa, les festes de nadal sempre havien estat quelcom molt senzill.

Tanmateix les recordo amb nostàlgia, per que a la nostra manera, nosaltres també ho celebràvem i les fèiem especials sense que la quantitat i les desmesures fossin  el mes important.

El dinar de Nadal era quelcom semblant al de un altre diumenge normal però a l’hora ja especial: un tortell de nata i crema de la pastisseria Sant Pere, una ampolla de cava i segons les circumstancies el que l’avi el feia més feliç, estar “la família” junts… be, i alguna rajola de torró.

Nosaltres, mai ens havíem quedat sense reis. Recordo, fet per l’avi, un campament típic dels que sortien a les pel·lícules del wester o una cuina de fusta per la Gemma. L’avi, fuster de professió, es quedava més estona al taller, per fer-nos els nostres reis d’amagat i que fos una sorpresa.

Quan ens vàrem fer “grans”, la iaia el mateix dia de reis anava a Ca la Neus, la merceria del barri ubicada a un “quarto de reixa” que obria tots els dies fins i tot els festius i ens comprava quelcom… però nosaltres sempre havíem tingut els nostres reis i mantenint la “sorpresa” de cada any, tot i el “aquest any si que no hi ha res...”, encara ens feia més il·lusió, per que de primeres aquell any si que no esperàvem res i per que en realitat, no ens feia falta, teníem de tot!

Que feia doncs que fossin tant especials les festes de nadal?. Res i tot. Per nosaltres aquella ampolla de colònia comprada el mateix dia, era el símbol i record del que els avis ens donaven a cada instant. Estima i dedicació.

Cada nit la iaia, abans d’anar a dormir, entrava al quarto per veure si estàvem tapats, ens donava un petó i ens desitjava bona nit, encara que ja estiguéssim dormits. Vàrem tenir el nostre petó totes les nits fins la nit abans del nostre casori...

Cercar la il·lusió, la sorpresa, l’estima per qualsevol detall més enllà del que purament és material, costa i més ara bombardejats per tots els mitjans per consumir el que sigui, però paga la pena. Per nosaltres aquells reis eren molt més especials que qualsevol altre regal de l’època, que segur veiem per televisió però que ni recordem per que no era quelcom prioritari.

La quantitat desmesurada de regals que donem avui en dia fan el mateix afecta que el que ens feia a nosaltres aquells regals de la TV… indiferència, amb una gran diferencia, que els valors que transmetem no tenen res a veure amb els que vàrem adquirir dels avis. Els nostres fills avui en dia comencen a obrir regals i més regals i al final, cap sobresurt, ni deixa res emotivament imprès i si deixa quelcom, no és en el fons el que ens agradaria. Pensem…

Sembla evident, que llençar el missatge que molts regals no fan la felicitat i que dinars i sopars desmesurats acabin a la brossa és un pecat… però aquest any tornarem a caure en l’error.

És complicat dir a la família que no regalin res al fill, però almenys els pares no podem tirar de la regla “a veure qui la te més llarga”. Si sabem que rebrà tants regals, cal que li fem molts més regals o que el nostre sigui el més car de tots?. Poder no cal…

Gaudir de les llums i passejar pel carrer, estar junts el màxim de temps possible, cercar detalls que no tenen per que ser la darrera joguina o estri de moda, gaudir d’una barra de torró, de les campanades, del pessebre de l’ajuntament i dels de nombroses associacions de pessebristes, dels pastorets, de menjar el raïm junts si cal abans de que siguin les dotze picant a una ampolla les campanades, però junts... hi ha tantes possibilitats per gaudir d’aquestes festes sense tenir que fer-ho tot desmesuradament desequilibrat. Sembla que tot el que digui sigui ranci... doncs mireu, tot el que faig menció hi haurà moltes famílies que ni això tindran, per que en prou feines tindran clar que soparan. Però fins i tot, aquestes possibles mancances que aquestes famílies patiran quedarà més que compensat amb aquell petó que donin al seu infant quan marxi a dormir i que serà el regal més gran que li podrien donar i que segur amb els anys no oblidarà.

No ser encara, com controlar aquesta desmesura amb l’Otger i això que no te ús de raó, però el que més m’agradaria quan sigui gran i ja no hi siguem, és que recordi, per sobre de tot en aquestes festes, el petó de cada una de les nits que passem junts.

 

Que tingueu unes bones festes de nadal.