dimecres, 10 de febrer de 2016

Saluda als avis Roc

Catorze anys fa que vaig arribar amb el Roc a casa... tenia tres mesos.

Son molts anys, els quals vas acumulant records, anècdotes i experiències que al cap del temps quan prens una decisió com la que hem pres afloren i fa més trist el comiat.

Després de catorze anys les cames li fallen... cada cop que s'ha de aixecar és un suplici i ja ensopega amb qualsevol petit desnivell. Per molt que intentis que s'aixequi sol no pot i l'has d'empenya i tot i així has de intentar-ho tres o quatre vegades més fins que treu forces de on quasi no n'hi ha.

Moltes nits, que tot i alguna d'elles maleint-lo, hem acabat compartint les últimes estones del dia, repassant el dia junts mentre volta per aquí i per allà, sempre junts, sols, sota les estels i la lluna.

De vegades pujo a l'ascensor aquests dies i el miro i li dic en silenci, que cal fer-ho, que és el millor que li podem donar per acabar els seus dies i tot i així veig la seva mirada trista i ho associo més a les circumstancies que no a la mirada candida d'aquesta raça. Encara algun dia mou la cua... però tant sols queda aquests petits moviments d'aquell gos alegre, vigorós i entranyable que tantes hores i passejades havia compartit amb el Gregorio.

Demà aquestes hores, ja haurem anat al veterinari i la Marta l'adormirà per sempre. Nosaltres serem allí i l'acompanyarem per darrera vegada, la darrera passejada fins al costat dels avis.