La meva felicitació de Nadal

Aquesta es la tercera versió d’una felicitació de nadal que m’ha costat més que mai decidir com transmetre o prioritzar tot un seguit de sentiments que per diferents circumstancies son a la meva vida, bé a les nostres vides.... avui després de somiar un cop més amb la iaia, ho he tingut clar. Us vull parlar de valors.

La meva iaia es va morir el Gener passat. Tinc varis amics/coneguts que estan lluitant contra el càncer. El passat 1 d’Octubre malgrat totes les adversitats 2 milions i mig de persones varen anar a votar i avui encara  Junqueres, Forn, Cuixart i Sànchez, segueixen sense llibertat.

Us vull parlar d’ella qui va lluitar tota la vida. Per fer grans els fills i els nets, per cuidar el marit fins la mort, per tirar endavant per sobre de totes les adversitats vitals, fins i tot per demanar morir davant el patiment físic de les darreres hores. La seva vida ha estat tot lluita i entrega cap als altres.

Us vull parlar d’ells. Qui davant el diagnòstic d’una malaltia greu, segueixen en peu. Aquesta malaltia precisa constància, valentia, esperança. I aquí son ells. Segur que no ha està essent fàcil, però segueixen endavant, una pas darrera l’altre, una noticia darrera un altre, de bones i no tant bones, però segueixen mirant endavant. 

Us vull parlar d’ells. Que el passat 1 d’Octubre varen anar a votar i varen defensar uns vots que simbolitzaven el dret de decidir lliurament, que simbolitzaven la lluita contra la repressió, contra aquells que els volien privar del dret a la llibertat d’expressió, contra l’aculturament i contra quelcom que ja pensaven que no tornaria i avui més que mai veuen que és present a un país on sembla que visquem democràticament però que som immersos emmascaradament en un veritable totalitarisme. Ells que davant de les amenaces d’una porra, els cops i les vexacions e humiliacions varen plantar cara i varen defensar allò que era just: el dret a decidir ser i decidir-ho lliurament (justícia).

Us vull parlar d’ells i elles, que segueixen a l’exili o la presó per du a terme allò que vàrem prometre (compromís), per defensar allò que creuen que és just i millor per la seva família i els que els envolten (ideals), per son perseverants i compromesos fins les darreres conseqüències com pot ser la privació de la llibertat. Us vull parlar d’ells que varen ser tenaços per superar tot i més i varen treure les urnes, per que varen desenvolupar contra tota la força d’un estat irrespectuós, prepotent i cínic. Que varen defensar amb la paraula, el compromís, l’estratègia i sobretot la convicció (exemple), us vull parlar d’ells que avui amb un somriure, continuen inundant els nostres dies d’esperança, lluita i desig de llibertat.

A tots ells i elles des de la seva pròpia historia, des de la seva pròpia lluita, des del seu propi exemple, el meu més sincer agraïment per seguir fent-me créixer i el meu més gran desig de seguir compartint el vostre somriure, exemple de lluita i sobretot companyia pels anys dels anys.

Bones festes de Nadal a tothom!

p.d: Un petó iaia...i un li dones un altre a l’avi (digues-li que també l’enyoro molt)

Prou, prou, vull morir, vull morir!

Vaig arribar a les 18h aproximadament.

-mama, mama el Xavier està aquí.

Amb esforç i aprofitant les darreres forces ens/em diu:

-          Xavier, Xavier... us estimo a tots, perdoneu-me tots, us estimo a tots, adéu, adéu... i ens agafa fort les mans.

Literalment una acomiadament exemplar, sencera, conscient, valenta... tot hagués estat perfecte, una mort encarant-la amb dignitat, amb valor, amb ple sentiment de que arribat l’hora, sense dubtes ni per ella, ni pels que allí estàvem, sense embuts, sense sedants.

A partir d’allí quan tots pensàvem que el darrer alè, vàrem entrar en el pitjor dels records que tindrem dels seus darrers instants.

El protocol mèdic que en aquestes circumstancies marca la quantitat i la temporalitat de l’increment de dosis d’unes substàncies, les que siguin, que han de garantir el no patiment físic (dolor) i psicològic a través del recurs de dormir i somiar dolçament va fer que la iaia és despertes varies vegades cridant PROU, PROU, PROU, VULL MORIR, VULL MORIR!

I jo essent conscient plenament del marc legal i de la impossibilitat dels professionals per fer res que surti de la legalitat, em pregunto... com pot ser que la nostra societat no contempli, sense posar en compromís a ningú, evitar que la darrera voluntat no sigui una realitat.

Aquella dona que tant a lluitat per tots els estimats, que sempre ha tingut cura de fills, nets, marit, aquella dona que ha vist com ha perdut la dignitat de mica en mica veient com la crua realitat de la naturalesa la impedia de mica en mica i de plena independència fins fa un mes acaba a plena dependència, aquella dona que va néixer en pre guerra, va viure la guerra, va quedar-se de molt petita sense pares i el que tot això va representar convalescent d’una caiguda mal curada per culpa de la situació, operada 16 vegades en el transcurs de la seva vida, dos càncers.... aquella dona que en diverses ocasions ens havia manifestat la seva por per com afrontar els darrers minuts, quan valentament l’afronta, s’adona que tot no acaba amb un instant i els minuts passen i l’agonia de la pròpia mort es barreja amb l’agonia del dolor de les ferides de la darrera putada de la vida i ens demana l’única cosa més vital que pot demanar una esser humà que és morir... i el sistema no ho permet, els protocols no ho permeten, la llei no ho permet. Per deu a quina merda de societat vivim. Si, parlo des del dolor, si les coses no son tant fàcils, si no ho veig en perspectiva amplia, si, si, si... però la iaia només va demanar deixar de patir i ni això li hem pogut donar, una mort digna.

Com a mínim fins a tres doctors/doctores els vàrem dir.... entenem que no la podeu matar, però sobretot que no pateixi. I tant, ells contesten, per sobre de tot hem de garantir que no pateixi i la seva qualitat de vida fins al final. Fills de puta mentiders! Com a professionals que no volen perdre el seu lloc de treball per que una decisió “il·legal” i que els pot posar en una situació complica us intentar entendre... però com a persones com podeu treure per la boca coses que no podeu cumplir!. Estic començant a pensar que com a mínim us desitjo el mateix... i sinó haver triat la professió de veterinari, que allí si que pots donar una mort digna als essers vius que hi van. La doctora que va realitzar l’informe de defunció, encara va tindre els collons de dir... per favor, si ens haguessin dit que patia ho haguéssim solucionat.

Ens queden els records, els somriures, els acaronaments, la seva estima però també ens queda les seves darreres hores malparides de sofriment i dolor.

Va afrontar la mort amb dignitat, però tots, la societat, culpables del sistema de merda faltat d’una autentica comissió d’ètica no vàrem donar-li la seva darrera voluntat.

Per sort, estem preparats per l’oblit de tot allò que ens erosiona però sempre guardaré en el record a més a més dels bons moments, per sort, d’aquells xiscles de súplica VULL MORIR, VULL MORIR, PROU, PROU!

Ens podem ben felicitar de la societat moderna que tenim....

T’estimo iaia...ara si, descansa en pau.