Vaig arribar a les 18h aproximadament.
-mama, mama el Xavier està aquí.
Amb esforç i aprofitant les darreres forces ens/em diu:
-
Xavier, Xavier... us estimo a tots, perdoneu-me
tots, us estimo a tots, adéu, adéu... i ens agafa fort les mans.
Literalment una acomiadament exemplar, sencera, conscient, valenta...
tot hagués estat perfecte, una mort encarant-la amb dignitat, amb valor, amb
ple sentiment de que arribat l’hora, sense dubtes ni per ella, ni pels que allí
estàvem, sense embuts, sense sedants.
A partir d’allí quan tots pensàvem que el darrer alè, vàrem
entrar en el pitjor dels records que tindrem dels seus darrers instants.
El protocol mèdic que en aquestes circumstancies marca la
quantitat i la temporalitat de l’increment de dosis d’unes substàncies, les que
siguin, que han de garantir el no patiment físic (dolor) i psicològic a través
del recurs de dormir i somiar dolçament va fer que la iaia és despertes varies
vegades cridant PROU, PROU, PROU, VULL MORIR, VULL MORIR!
I jo essent conscient plenament del marc legal i de la
impossibilitat dels professionals per fer res que surti de la legalitat, em
pregunto... com pot ser que la nostra societat no contempli, sense posar en
compromís a ningú, evitar que la darrera voluntat no sigui una realitat.
Aquella dona que tant a lluitat per tots els estimats, que
sempre ha tingut cura de fills, nets, marit, aquella dona que ha vist com ha
perdut la dignitat de mica en mica veient com la crua realitat de la naturalesa
la impedia de mica en mica i de plena independència fins fa un mes acaba a
plena dependència, aquella dona que va néixer en pre guerra, va viure la guerra,
va quedar-se de molt petita sense pares i el que tot això va representar convalescent
d’una caiguda mal curada per culpa de la situació, operada 16 vegades en el
transcurs de la seva vida, dos càncers.... aquella dona que en diverses
ocasions ens havia manifestat la seva por per com afrontar els darrers minuts,
quan valentament l’afronta, s’adona que tot no acaba amb un instant i els
minuts passen i l’agonia de la pròpia mort es barreja amb l’agonia del dolor de
les ferides de la darrera putada de la vida i ens demana l’única cosa més vital
que pot demanar una esser humà que és morir... i el sistema no ho permet, els
protocols no ho permeten, la llei no ho permet. Per deu a quina merda de
societat vivim. Si, parlo des del dolor, si les coses no son tant fàcils, si no
ho veig en perspectiva amplia, si, si, si... però la iaia només va demanar
deixar de patir i ni això li hem pogut donar, una mort digna.
Com a mínim fins a tres doctors/doctores els vàrem dir....
entenem que no la podeu matar, però sobretot que no pateixi. I tant, ells
contesten, per sobre de tot hem de garantir que no pateixi i la seva qualitat
de vida fins al final. Fills de puta mentiders! Com a professionals que no
volen perdre el seu lloc de treball per que una decisió “il·legal” i que els
pot posar en una situació complica us intentar entendre... però com a persones com podeu treure per la boca coses que no podeu cumplir!. Estic començant
a pensar que com a mínim us desitjo el mateix... i sinó haver triat la
professió de veterinari, que allí si que pots donar una mort digna als essers
vius que hi van. La doctora que va realitzar l’informe de defunció, encara va
tindre els collons de dir... per favor, si ens haguessin dit que patia ho haguéssim
solucionat.
Ens queden els records, els somriures, els acaronaments, la
seva estima però també ens queda les seves darreres hores malparides de sofriment
i dolor.
Va afrontar la mort amb dignitat, però tots, la societat,
culpables del sistema de merda faltat d’una autentica comissió d’ètica no vàrem
donar-li la seva darrera voluntat.
Per sort, estem preparats per l’oblit de tot allò que ens
erosiona però sempre guardaré en el record a més a més dels bons moments, per
sort, d’aquells xiscles de súplica VULL MORIR, VULL MORIR, PROU, PROU!
Ens podem ben felicitar de la societat moderna que tenim....
T’estimo iaia...ara si, descansa en pau.
M'ha tocat l'ànima aquesta desoladora experiència, Xavi, i saps com em toca en la meva vida íntima i també com a professional. I penso en la falta de consciència que hi ha en el nostre país en tot el que fa referència a la mort, la tanatofòbia que ens caracteritza, les dificultats que tenim per connectar-hi i assumir la mort i el procés de morir; la necessitat que tenim de poder oferir i tenir una mort digna i una mort íntima.
ResponEliminaI molt personal mèdic està tan dolorosament dissociat i deshumanitzat...
Em sap molt greu per la iaia, em sap molt greu per vosaltres, em sap greu per tantes persones que travessen el mateix tràngol.
Confio que la vida i força que ella ha transmès sempre sigui el llegat que finalment deixi, malgrat aquest regust amarg que queda a la boca.
Segur que serà així.
Una abraçada,
Eugènia